Tinc una gran admiració per la manera com el president Joe Biden ha utilitzat la seva empatia i presència física a Israel. Biden, ho sé, es va esforçar molt per aconseguir que els líders israelians continguin la ràbia i pensin en el que vindrà just després, no només en com entrar a la franja de Gaza per acabar amb Hamàs, sinó també com sortir-ne, i com fer-ho amb el mínim de baixes civils possibles. Va demanar als líders polítics i militars israelians que aprenguessin de la precipitació amb què els Estats Units es van llançar a la guerra després de l’11 de Setembre, cosa que va portar els nostres soldats als atzucacs i als carrerons foscos de ciutats i pobles desconeguts de l’Iraq i l’Afganistan.
No obstant això, els funcionaris nord-americans van marxar de Jerusalem amb la sensació que, tot i que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, entén que una operació desmesurada a Gaza podria incendiar tota la zona –i probablement és el més prudent dels líders israelians avui en dia–, els seus socis de coalició de dreta frisen per fer esclatar el conflicte a Cisjordània. Allà els colons van matar almenys set civils palestins en actes de venjança la setmana passada, i ara l’exèrcit israelià és encara més radical que el primer ministre i està decidit a clavar un cop a Hamàs que no oblidi ningú en aquelles terres.
Em sembla molt preocupant. Extremadament preocupant.
Perquè, aparentment, durant la primera setmana d’aquesta guerra el líder suprem de l’Iran i el líder de la milícia Hezbol·lah al Líban, Hassan Nasrallah, van mantenir un control molt estricte dels seus milicians tant a la frontera amb Israel com a l’Iraq, Síria i el Iemen. Però a mesura que ha transcorregut la segona setmana, els funcionaris nord-americans han detectat indicis creixents que els dos líders es podrien estar plantejant deixar que les seves forces ataquin de manera més agressiva els objectius israelians, i potser els objectius nord-americans si els Estats Units intervenen en el conflicte.
No ho dubteu: pel que em van dir diversos alts funcionaris nord-americans, la possibilitat d’una guerra a tota la regió, cosa que podria portar els Estats Units a intervenir-hi, és molt més gran avui que fa cinc dies. Mentre escric això, dijous a la nit, The New York Times informa que un vaixell de guerra de la marina dels Estats Units, situat al nord del mar Roig, va abatre tres míssils de creuer i diversos drons llançats des del Iemen que, segons el Pentàgon, es dirigien en principi cap a Israel. Des de l’Iraq i Síria, milícies probablement proiranianes van disparar uns quants míssils més contra les forces nord-americanes i se’n van disparar també des del Líban contra Israel.
És difícil que Israel deixi que l’Iran faci servir els seus aliats per atacar-lo sense finalment disparar un míssil directament contra Teheran. Si passa això, pot passar qualsevol cosa. Es creu que Israel té submarins al golf Pèrsic.
El que fa que la situació sigui triplement perillosa és que tant se val que Israel actuï amb una moderació hercúlia per evitar morts civils a Gaza. Penseu en el que va passar dimarts a l’Hospital Al-Ahli de la ciutat de Gaza. Hamàs i la Jihad Islàmica Palestina (JIP) van afirmar, sense cap prova, que Israel havia bombardejat deliberadament l’hospital, i això va encendre els carrers del món àrab. Quan unes hores més tard Israel i els Estats Units van oferir proves convincents que indicaven que el coet l’havia llançat la JIP i havia tocat accidentalment l’hospital de Gaza, ja era massa tard. El carrer àrab ja estava encès i es va cancel·lar una reunió de líders àrabs amb Biden. Imagineu-vos què passarà quan comenci la primera gran invasió israeliana de Gaza al nostre món interconnectat, comunicat a través de les xarxes socials i intoxicat amb la desinformació amplificada per la intel·ligència artificial.
És per això que crec que a Israel li convindria més emmarcar qualsevol incursió a Gaza dins d’una “Operació Salvem els Nostres Ostatges”, i no dins d’una “Operació Acabem amb Hamàs d’una Vegada per Totes”, i dur-la a terme amb atacs quirúrgics i forces especials que encara poden capturar els líders de Hamàs, però alhora traçar la línia més clara possible entre els palestins de Gaza i la dictadura de Hamàs.
Hamàs no només ha pres un grup d’israelians com a ostatges; també ha agafat com a ostatges els palestins de Gaza. No van tenir vot en el segrest salvatge d’àvies i nadons israelians per part de Hamàs. Dediqueu un moment a escoltar la sèrie Whispered in Gaza [Xiuxiuejat a Gaza], publicada al gener pel Center for Peace Communications al Times of Israel: entrevistes amb palestins a Gaza sobre què pensen realment del lideratge corrupte i despòtic de Hamàs. Israel ha de respectar i basar-se en les seves opinions si espera construir alguna cosa de manera sostenible a Gaza a partir d’aquesta guerra.
On jo tinc vot, només un, és als Estats Units. Estic completament a favor d’ajudar els israelians i els civils palestins en aquest moment, però no sense unes condicions molt clares. Si Israel necessita armes per protegir-se de Hamàs i Hezbol·lah, enviem-n’hi, per descomptat. Però pel que fa a una ajuda econòmica més àmplia, només s’hauria de proporcionar si Israel accepta no construir ni un sol assentament més a Cisjordània: zero, cap més, ni un maó més, ni un clau més, més enllà dels assentaments susceptibles de formar part d'Israel en cas d'acord de pau (settlement blocs) i el territori immediat que els envolta, on ara s’agrupen la majoria de colons jueus i que s’espera que Israel mantingui en qualsevol solució de dos estats amb els palestins. (El pacte de coalició de Netanyahu advoca de fet per annexionar tot Cisjordània.)
Soc molt conscient que Hamàs s’ha proposat eliminar l’estat jueu des d’un bon principi, no perquè Israel hagi ampliat els assentaments a Cisjordània. Però si Israel té cap esperança d’impulsar un lideratge palestí que pugui substituir Hamàs a Gaza a llarg termini i ser un soci eficaç per a una solució de dos estats, el projecte dels assentaments s’ha d’aturar ara mateix.
Pel que fa a l’Autoritat Palestina a Cisjordània, necessita, tan aviat com sigui possible, triar o nomenar uns nous líders que tinguin la capacitat de construir institucions palestines dignes, sense corrupció, que es guanyin el respecte i la legitimitat del seu poble. L’Autoritat Palestina, que està disposada a conviure amb l’estat jueu, ha de poder guanyar unes eleccions lliures i justes contra Hamàs a Cisjordània o a Gaza.
Sense que es donin aquests dos conjunts de condicions, no hi ha futur per a la moderació en aquesta regió del món.
Conclusió. Ara mateix l’estratègia de Netanyahu és completament incoherent: vol eliminar Hamàs a Gaza i alhora construir més assentaments a Cisjordània que soscaven l’única alternativa palestina decent a llarg termini a Hamàs, l’Autoritat Nacional Palestina, una organització que Israel necessita per sortir de Gaza de manera segura.
Si és el moment de la guerra, també ha de ser el moment de trobar respostes sobre el que passarà l’endemà.
Copyright The New York Times
