No he tornat a l’Afganistan des del desembre del 2001. Feia unes setmanes que els talibans havien abandonat Kabul per atrinxerar-se a Qandahar i les cròniques periodístiques del suposat “alliberament” intentaven construir un relat de canvi que s’ha demostrat irreal. Retratàvem anècdotes i moments; sensacions i esperances. El discurs dominant reforçava els estereotips occidentals. Els Estats Units eren un país de dol que havia decidit venjar militarment la seva nova consciència de vulnerabilitat. Un document intern de la CNN que es va distribuir aleshores entre els presentadors i corresponsals de la cadena de televisió aconsellava “no centrar-se excessivament en les baixes i les penalitats que hi hagi a l’Afganistan” perquè, per damunt de tot, calia no oblidar la gran quantitat de morts innocents que l’11-S havia deixat en sòl nord-americà. Amb la trampa semàntica de la “guerra contra el terror” com a legitimació del que hauria de venir, l’administració de George W. Bush, decidida a imposar la democràcia per la força de les armes, no va tenir cap inconvenient a fabricar les proves i el relat que havien de sustentar tot el que vindria després.
CONTRADICCIONS. L’Afganistan és la història d’un fracàs. No es tracta només d’una derrota militar per a la primera potència armamentista del món. És la desfeta de la idea fallida de construir una suposada democràcia imposada, alimentada per la corrupció i la ineficiència, i mantinguda eternament en fals davant la incapacitat d’estendre la presència efectiva de l’estat arreu d’un territori que continuava en conflicte. L’estratègia dels Estats Units a l’Afganistan ha estat basada en “fantasies” -escriu l’expert de Brookings Shadi Hamid-, i la més important de totes va ser pensar que podien eliminar els talibans. Durant aquests vint anys els fets i el relat han estat permanentment en contradicció, malgrat que els informes interns dels Estats Units i les organitzacions internacionals reflectien en detall la inoperància, la corrupció i els interessos econòmics que marcaven la pauta de l’estratègia aliada a l’Afganistan.
El país de les grans ficcions cinematogràfiques va construir el discurs de l’Eix del Mal per justificar una anomenada guerra contra el terror que es traduiria en dues dècades d’una nova vulnerabilitat occidental, anys de restriccions globals de moviments, de guerres il·legals, i la consagració del terrorisme global com a nou enemic. I encara, des del mateix convenciment que les paraules serveixen per doblegar la realitat, els últims anys Occident va començar a parlar de suposats talibans bons i dolents per justificar una negociació que els permetés organitzar una sortida menys indigna del que tots aquests anys d’ingovernabilitat ja reflectien.
DECLIVI. Joe Biden no ha sabut gestionar el caos. És l’última víctima política d’un desastre heretat i mantingut administració rere administració, que ha acabat en un final desordenat i violent. Una fugida injusta amb milers d’afganesos que van col·laborar amb les potències occidentals desplegades, que ara els han abandonat.
Si els atemptats contra les Torres Bessones de Nova York van marcar l’inici geopolític del segle XXI, aquesta humiliació final dels Estats Units en la caòtica sortida de Kabul, mentre Rússia i la Xina es queden a l’Afganistan per reforçar posicions davant el nou règim, retrata perfectament els canvis geoestratègics d’aquests vint anys de declivi nord-americà.
En el vintè aniversari de l’11-S l’Afganistan tornarà a estar sota el règim dels talibans.
