Que no us intimidin
La derogació del delicte de sedició s’havia reclamat com un pas necessari, però no suficient. La torna de l’acord és una modificació del delicte de desordres públics agreujats, amb algunes millores però també passes enrere, com la inclusió del concepte d'intimidació, que és una invitació perquè qualsevol jutge amb excés de zel es prengui –mai més ben dit– la justícia pel seu compte. En canvi, desapareixen supòsits igualment ambigus, com “amenaça” o “inducció”, que és el que va servir per condemnar Tamara Carrasco. En conjunt la mesura és una bona notícia; no és producte de la generositat de Sánchez, sinó de la pressió dels comuns i d’ERC. També és una conseqüència de la batalla jurídica dels exiliats a Europa.
Com era d’esperar, la notícia ha estat rebuda amb un atac d’histèria per la dreta mediàtica, que qualifica Sánchez de “traïdor”, i la reforma, d'“amnistia encoberta”. La premsa internacional destaca que el president espanyol ha intentat “complaure” els catalans. Per combatre aquest relat, el PSOE ha hagut de sortir a correcuita a dir que la seva política d’apaivagament és el millor antídot contra l’independentisme. Però de portes enfora, el fet s’ha percebut com una cessió obligada, i això s’hauria de valorar com una victòria, com s’ha fet cada cop que Puigdemont ha eludit l’extradició.
Evidentment, això no tanca el conflicte ni aclareix el futur dels principals represaliats del Procés, tot i que millora les seves perspectives, perquè en teoria despenalitza l’1-O (Marchena va deixar clar que el referèndum no va ser un desordre públic, tot i que és molt capaç d’autoesmenar-se). El balanç seria millor si el Congrés modifiqués també el delicte de malversació, cosa que Jaume Asens, el pare d’aquesta reforma, considera “molt difícil”. En resum, la supressió de la sedició no és altra cosa que el producte de l’actual equilibri de forces, i una demostració que l’estratègia d’ERC i de Podem també pot donar fruits, encara que siguin modestos i poc sovintejats.
No ha de sorprendre que els altres dos partits independentistes hagin blasmat l’acord. Per als cupaires sembla que cap objectiu no és prou ambiciós ni cap adversari prou digne per negociar-hi; en el cas de Junts, el seu nou rol d’oposició els situa en una impostada dinàmica de otot o res. Contradient anteriors posicionaments, ara raonen que el que s’ha fet és una reforma encoberta que afebleix l’estratègia de “derrotar Espanya des de l’exili”. No cal dir que si en aquesta batalla els tres partits independentistes haguessin actuat conjuntament, el resultat –que és bo– hauria pogut ser millor.
De fet, cal intentar que millori. La reforma del Codi Penal ha de passar pel Congrés i necessita vots. Si els republicans fossin més generosos i els juntaires menys taxatius, podrien intentar que els aspectes més polèmics del delicte de desordres desapareguessin del redactat final, tot i que és molt difícil que el PSOE es resisteixi a la intimidació de la dreta mediàtica i judicial.
L’actual debat continua mostrant la gran esquerda estratègica del sobiranisme català. ERC reivindica el diàleg i el gradualisme. Com deia Tom Hanks a Salveu el soldat Ryan, “cada centímetre d’aquesta platja és un objectiu”. Si un dia es donen les condicions per fer un pols amb l’Estat, tindrem més opcions si la resposta judicial espanyola és menys dissuasòria i si existeix un marc de negociació oficialment constituït amb dues parts que es reconeixen mútuament. Al cap i a la fi, el 2017 Puigdemont va ajornar la DUI només perquè havia percebut símptomes (molt febles) d’un possible diàleg amb el govern de Rajoy. Ara, el seu partit diu que no hi ha res a parlar amb el PSOE. Però continuem sense saber en què consisteix la “confrontació” que els més abrandats reivindiquen... només amb paraules.
Acostumat a les derrotes, l’independentisme no s’ha de deixar intimidar pels rebentistes. Ha d’aprendre a vendre els seus assoliments, per petits que siguin. I se’ls ha d’apropiar, entre altres coses perquè, si no, se’ls apropiarà el PSC.