La deriva polonesa
L’esmicolament de les utopies que van malmetre el segle XX va portar fa trenta anys a imaginar futurs factibles. Per als antics països de l'òrbita soviètica, la Unió Europea va actuar sovint com un referent que, tot i ser llavors una mica il·lusori, resultava irrenunciable a llarg termini. Més enllà d'aquells territoris es va produir també una estranya unanimitat arreu del Vell Continent, només qüestionada pels anomenats euroescèptics. L’euroescepticisme ha existit sempre, a dreta i a esquerra: des de les primitives impugnacions dels conservadors thatcherians, que amb Farage van arribar finalment al Brexit, fins a molts esquerrans que entenien el projecte com una mera fortificació defensiva contra l'amenaça demogràfica del Tercer Món. L’euroescepticisme estava i està molt ben repartit, tot i que en termes generals semblava minoritari fins fa quatre dies. Només era un miratge, però. Aquella actitud desconfiada o fins i tot contrària al projecte genèric de la Unió Europea ha adquirit avui unes connotacions ben diferents, relacionades amb idees una mica tronades sobre l'abast de la sobirania nacional en ple procés de globalització. És el cas de Polònia o d'Hongria, però també el de Vox i el de molts altres partits europeus que no són forçosament d'extrema dreta.
Considerem un dubte molt seriós: ¿i si la construcció europea només va ser l'epígon històric més o menys inevitable de la Guerra Freda? Les primeres temptatives europeistes tenien un sentit claríssim en el doble context de la devastació de la postguerra mundial i d’una política de blocs que encaixonava, en tots els sentits, un seguit de països en procés de reconstrucció. D’aquella contingència en va néixer una determinada inèrcia, però no exactament un projecte, ni encara menys una idea clara d’Europa. Un projecte polític europeu no és el mateix que una idea abstracta d’Europa. En un sentit estricte, d’idees modernes d’Europa n’hi ha hagut ben poques, començant per la de Napoleó. La resta, afortunadament per a tothom, només són inèrcies o tímids projectes administratius basats en el tempteig incert i la negociació prudent entre les diferents parts. ¿Encara té algun sentit, doncs, perllongar la inèrcia sorgida d’una circumstància històrica tan concreta com la Guerra Freda? Depèn des d'on parlem. En general, a Catalunya i a molts altres llocs de l'Europa Occidental ens l’hem creguda i hem acabat assumint-la com a pròpia, fins i tot a nivell simbòlic. A Polònia o a Hongria ja no, potser perquè el context polític en què fou imaginat el projecte quan ells eren dictadures comunistes no té res a veure amb el d'avui. Europa ja no és una falca entaforada precàriament entre dos blocs en tensió, ni tampoc es troba en plena fase de reconstrucció i efervescència. Sembla que el projecte original, en definitiva, ja no serveix per encarar nous reptes: només cal observar la total descoordinació dels diferents països membres durant la pandèmia. Les expectatives inicials no acaben d’encaixar del tot amb les forjades en dècades anteriors, en plena política de blocs. Tot plegat es podria resumir globalment en un topònim: Sarajevo. Aquella tumoració enmig de l'Europa de començaments dels anys noranta va haver de ser resolta per l’exèrcit nord-americà, perquè el projecte inicial de la Unió feia –i fa– inconcebible qualsevol moviment assertiu d’envergadura al marge de les directrius polítiques sorgides a l'altra banda de l'Atlàntic.
En tot cas, el gran pecat original de la Unió Europea ha estat el manteniment ambigu i puntualment contradictori de la plena sobirania nacional dels estats que la conformen. Els polonesos (i també els hongaresos) volen saber ara qui mana a casa seva. Creuen que es tracta d'un dubte pertinent, no d'una extravagància política. D'una banda sembla que les diferents sobiranies nacionals han estat severament laminades en nom del projecte comú de la Unió, però de l'altra resulta evident que, quan van mal dades, tot són "assumptes interns" dels diferents estats. Xiular i mirar cap a un altre costat. Plantejar un projecte tan ambiciós com la Unió Europea a partir d'aquest tacticisme no és viable, però superar-lo tampoc no és possible: l'únic interès real dels diversos membres sembla que és mantenir, o fins i tot augmentar, la seva sobirania. Això fa que per poder justificar plenament l’actual projecte de la Unió Europea encara calgui ubicar-nos mentalment en el context de la Guerra Freda o, si més no, tenir-ne memòria. A molts europeus, però, aquell episodi els sembla avui una cosa tan remota i aliena com el Tractat de Viena o la Pau de Westfàlia.