Un depredador sexual a la classe de bateria
Aquest divendres, a Girona, quedava vist per a sentència el cas dels abusos sexuals comesos pel professor de bateria de Quart. Un depredador sexual que durant dècades va abusar dels seus alumnes seguint un clar modusoperandi. Cas rere cas, aprofitava la confiança que aquells nois, i les seves famílies, havien dipositat en ell per abusar-ne sexualment.
Es tracta d'un músic conegut al territori gironí que aprofitava l’admiració que li tenien els nens per saltar-se totes les línies vermelles. I tot embolcallat per un xantatge emocional que acabava provocant en les víctimes dos sentiments que en les violències sexuals són altament corrosius: la culpa i la vergonya.
Al judici, el debat penal s'ha centrat bàsicament en si el que va passar entre el professor i els seus alumnes era consentit o no: la defensa el justificava dient que quan els nois li deien que parés ell s’aturava, o situant nens de 13 anys en igualtat de condicions que el seu professor. Negar la desigualtat en la relació entre un mestre i un alumne o entre un major d’edat i un menor és una trampa perversa. És evident que la desigualtat esdevé un element de pressió que trepitja el consentiment.
Vivim en una societat en la qual el sistema penal ha segrestat la veritat, i hem arribat a creure que la veritat jurídica d’una sentència és la realitat del que va passar. Aquest cas en podria ser un exemple. Caldrà veure si la sentència judicial queda contaminada per la idea de la defensa de retorçar i falsejar el consentiment de les víctimes.
A banda d'això, el cas també és paradigmàtic a l'hora d'evidenciar un altre punt negre del sistema judicial: la prescripció, una deficiència dolorosa i absolutament naturalitzada. És una aberració dir a algú que ha trencat el silenci després d'anys patint, després d’anys amb una serp a l’estómac (una de les víctimes en parlava així) i que fa un esforç brutal per explicar el seu secret més dolorós, que ara és tard. La revictimització que això implica és tan extrema que rebenta qualsevol procés de recuperació. La falta de coneixement dels processos victimològics (quan i com es produeixen les revelacions de les agressions i com pesen el vincles de confiança) i la manca d’empatia amb les víctimes de delictes sexuals que traspua el sistema segueixen sent absolutament indecents. I no tan sols en allò que queda per escrit a les sentències, o en el mateix Codi Penal, sinó també en la falta d’humanitat en el tracte que encara podem veure en algunes sales. Divendres passat en vam tenir una mostra a l’Audiència de Girona, quan una de les jutgesses va escridassar una de les víctimes amb un tracte extremadament despectiu. La falta d'humanitat d’aquell maltractament ens hauria d'avergonyir com a societat. Per sort, davant tot això, les víctimes s’han trobat i s’han fet costat. Per sort, s’han cregut, s’han escoltat i acompanyat. Per sort, aquests nois han creat espais de cura que els han permès fer un dels passos més complicats de les seves vides. Per sort, algú va trencar el silenci i va estendre una mà que ha anat enllaçant històries de persones que volen seguir endavant. Per sort, seguim tenint persones que ens donen lliçons de resiliència i de dignitat humana.