La depreciació de la pesseta (1924)

De l’anàlisi periodística de l’economista, jurista, enginyer i polític Josep Maria Tallada (Barcelona, 1884-1946) ara fa un segle a Revista de Catalunya (IX-1924). La política monetària dels anys 20 i 30, i en concret la depreciació de la pesseta, ha interessat a estudiosos i periodistes que han seguit l’evolució de la nostra economia en el segle XX. Introductor a Catalunya del taylorisme, l’estadística analítica i els mètodes de l’escola històrica alemanya en ciències socials, Tallada es va acreditar com a divulgador científic. Va ser diputat de la Lliga, director del Banco de Vizcaya i professor universitari. 

[...] Per què baixa la pesseta? Comencem per la inflació fiduciària. En 1913, o sigui abans de la Gran Guerra, circulaven bitllets per valor de 1.931 milions de pessetes, dels quals només n'estaven garantits per or 596 milions, o sigui el 31 per 100. Amb motiu de la situació especial a què ens portà la guerra, a fi de desembre de 1917, malgrat que la circulació fiduciària havia pujat a 2,798 milions, els bitllets estaven coberts per or en la proporció de 73 per 100, ja què l'encaix del metall groc havia pujat a 2,055 milions. Des d'aleshores el valor dels bitllets emesos ha anat augmentant i el tant per cent de cobertura ha anat baixant, arribant a 58 per 100 en finir el primer semestre d'enguany, ja que l'encaix or era en aquesta data només de 2,534 milions i la circulació es xifrava en uns 4,350 milions. Ens equivocaríem si en estudiar aquest aspecte del problema ens fixéssim només en el tant per cent de cobertura i en la xifra dels bitllets en circulació. La inflació és molt més considerable, ja que una veritable inflació constitueix el deute flotant del tresor, deute que no solament no ha disminuït en els darrers temps, sinó que ha continuat augmentant. […] Amb la repatriació de valors espanyols situats a l'estranger i compra de valors estrangers pels espanyols, i suposant que la relació de les altres partides no hagi variat gaire, podrem assegurar que el ròssec contrari de la balança econòmica deu ésser menor, encara que no gaire, que el ròssec contrari de la balança de comerç. Per tant, segueix la influència d'aquest ròssec en la depreciació de la pesseta. […] S’ha fet alguna cosa en la disminució de despeses i en l'augment d'ingressos (si bé aquest últim no és fàcil que continuï), però mentre duri la guerra del Marroc no s'aconseguirà acabar amb els dèficits del pressupost i, per tant, ha de continuar la inflació. En el comerç exterior les perspectives no són tampoc gaire falagueres. L'estat de la nostra indústria no ens permet d'esperar un augment de les exportacions de gèneres manufacturats. En cereals, més aviat haurem d'ésser importadors per omplir el buit de les nostres collites deficitàries. En la qüestió dels vins, la tendència i la situació del món no fan probable un augment de consum exterior. Pot fer-se alguna cosa en minerals, més no ha de compensar les altres partides. En canvi, les conseqüències dels tractats de comerç concertats i dels que van concertant-se fan esperar un progrés en les importacions de productes estrangers. L'últim conveni amb Alemanya, amb la consegüent supressió del coeficient de moneda depreciada, ultra representar un perill per a les indústries biscaïna i catalana, pot donar lloc, si millora la situació internacional del Reich, a una veritable invasió de productes alemanys. Amb el grau de depreciació a què ha arribat la pesseta, fora una bogeria seguir una política de desinflació enèrgica per portar-la a la seva paritat or. Elevar molt més el tipus de descompte, equivaldria a acabar de fer difícil la vida econòmica del país, i fer jugar les reserves or del Banc d'Espanya, portaria a una emigració del metall groc. […]