Deportacions d’immigrants: opacitat sense control judicial
BarcelonaHaver d’emigrar és dur. Molt dur i dolorós. Només es troba consol amb l’èxit, o el relatiu èxit, dels objectius que han dut la persona a marxar de casa. Però si emigrar implica humiliacions, gastar diners i més diners, pastera i veure amics o companys de viatge que moren, el dolor es multiplica exponencialment. És un factor que cal tenir en compte quan es parla d’immigració.
Els països de la Unió Europea necessiten rebre immigrants. Per l’activitat econòmica i la realitat demogràfica. Ho explicava a l’ARA fa uns dies el catedràtic de geografia humana de la Universitat de València Joan Romero, i ho xifrava: “Uns 50 milions d’immigrants a Europa, i entre 4 i 6 milions a Espanya, d’aquí al 2050”. És un altre factor que cal tenir en compte quan es parla d’immigració.
L’arribada d’immigrants, allà on sigui, s’ha de poder gestionar. Administrativament, laboralment i socialment. I amb criteris que evitin un mal ús polític del fenomen, especialment per part de formacions d’ultradreta o amb actituds o un rerefons xenòfobs. És un altre factor que cal tenir en compte quan es parla d’immigració.
Aquesta situació paradoxal i extremadament complexa és el context en el qual es produeixen les deportacions i devolucions d’immigrants, que en el cas de l’Estat expliquem en el Dossier d’avui, gràcies al projecte Deportacions, del centre Irídia. Aquesta tasca periodística demostra com és d’arbitrària i d’injusta aquesta faceta de la llei d’estrangeria, no ja per als immigrants que no han aconseguit ni aproximar-se a cap tipus de regularització, sinó fins i tot per als que sí que han passat filtres. Persones que han obtingut permisos de treball (sempre temporals) i que en ple procés de renovació (llarg i farragós) poden ser expulsats. És possible perquè tot el poder s’ha atorgat a la policia: l’administració no té en compte el procés de renovació, simplement ajunta un nom amb una absència de permís, s’activa un expedient i la Policia Nacional -amb criteris d’actuació massa sovint basats en l’aspecte físic o la raça- té via lliure per detenir i expulsar. I tant li fa el grau d’integració: en el reportatge hi ha un testimoni que havia après perfectament castellà i català i, com una prova més de la voluntat d’integració, fins i tot formava part d’una colla castellera.
Es tracta d’una política de broc gros, gens acurada, desproveïda de qualsevol factor humà, que no l’encerta ni en els intents de fer-la amable: les ajudes per recomençar al país d’origen són poques, insuficients i descontrolades. “Et paguen perquè te’n vagis”. I que, també cal dir-ho, generen un negoci molt lucratiu per a les companyies aèries que noliegen els avions de retorn: actualment, 9,9 milions per 18 mesos a Air Europa i Swiftair.
