La dependència digital
Estimem les ciutats, que són aglomeracions amorfes i atzaroses, per les mirades que en fan determinades persones, o determinats personatges (fins i tot de ficció). Fran Lebowitz és una escriptora genial que fa, a Pretend it’s a city, una lectura clarivident del que vol dir la ciutat. Humor fi per analitzar les grandeses de Manhattan a la llum d’una persona que hi ha viscut molts anys i que té perspectiva suficient per detectar coses que a mi se m’havien escapat.
Filmada conversant, entretenint, pontificant o caminant per Nova York, la musa de Scorsese deixa anar frases lapidàries: “Ens hem oblidat de caminar a la ciutat”, afirma algú que durant anys ho feia descalça. Sense sabates per les voreres de Manhattan. Diu que no envia missatges pel mòbil i que, naturalment, no té xarxes socials. Cada generació té els seus estranys. Imagino que els grecs s’evadien explicant històries de l’Olimp i batalles èpiques entre cultures tan oposades com Esparta i Troia. Per a la meva generació, els nostres estranys han estat els guiris o els inversors que tot ho compraven abans de la pandèmia. Els estranys de Lebowitz són els joves que caminen enganxats al mòbil o el mític ciclista que sosté una tassa de cafè i el mòbil amb les mans mentre condueix amb els colzes. És un ciclista itinerant, segur, perquè jo també me l’he creuat per Barcelona. De vegades canvia la bicicleta per un cotxet i una criatura en patinet, però la seva desatenció als semàfors no varia: es manté sempre expectant al mòbil.
Bromes a banda, Lebowitz té raó. Repetim la consigna que els cotxes han pertorbat la mobilitat a les ciutats, però també ho han fet els mòbils. No es camina igual amb un mòbil a la butxaca que com ho feien els meus pares. La dependència digital compromet radicalment l’experiència dels passejants. Ja no mirem els núvols; consultem al mòbil el pronòstic meteorològic. I ja no sabríem esperar l’autobús o el metro sense mirar una pantalla que indica el compte enrere. “La pressa mata”, deien els venedors dels mercats del Caire quan enganxaven un turista occidental. Al·lucinarien amb les nostres mirades constants als rellotges i les apps de transport. Pensarien que ens hi va la vida. Però només esperem el metro.
Em feia mandra veure The social dilemma, i vaig tenir la punteria de veure-la el mateix dia que els fanàtics de Trump assaltaven el Capitoli. Tot plegat era com una distopia elevada al cub, perquè mentre veia el documental a la gran plataforma de continguts que és Netflix rebia notificacions al mòbil amb imatges de les mateixes xarxes socials que, segur, van generar la ignominiosa convocatòria.
L’abús que fan les companyies digitals de les febleses dels nostres cervells també té conseqüències urbanes. La capa digital, admetem-ho, ha contribuït a desertitzar determinades zones perifèriques. Perquè mentre circulen fotografies dels llocs turístics, els fluxos de visitants i residents segueixen les pautes de consum que internet proposa. Hi ha uns mapes fantàstics, fets pel geògraf Eric Fischer, que permeten distingir quins carrers de les ciutats són els més fotografiats a les xarxes, i quines són les zones on no s’hi fa cap foto. Sorprenentment, aquests mapes coincideixen amb els de les desigualtats. Els barris pobres mai no han sortit a les fotos, però és que a l’esfera digital ja ni existeixen. I passa el mateix als àmbits rurals. Mentre les ciutats europees volen esdevenir “dels 15 minuts”, les botigues dels pobles han anat tancant i s’ha d’agafar el cotxe per anar a comprar un botó a 15 km.
Quina mena de relació han de tenir les ciutats amb les xarxes socials? En origen, les xarxes pretenien difondre relats alternatius i punts de vista desconeguts, però ara s’han convertit en altaveus del poder per bombardejar amb imatges dels projectes més icònics a base de contractacions massives de community managers. A totes hores: a veure si l'omnipresència digital de les fotos de la Superilla Barcelona, per exemple, ens acaben convencent que és exactament el que necessitem “perquè tothom en parla”. Em pregunto si els partits polítics sabrien guanyar eleccions sense passar pels budells inflamats de Twitter, Facebook o Instagram, tornant a caminar per la ciutat sense la mà enganxada a les pantalles. Invertint el temps en escoltar gent i en detectar coses espontànies que ens regala la vida real, per oposició al món digital, on tot és absolutament intencionat.
I si finalment decidim que les xarxes socials distorsionen però no enriqueixen les discussions públiques, dediquem els recursos a la música, per exemple. Com diu Lebowitz, la música “no fa mal a ningú”, practicar-la no engreixa, no contamina i no perjudica ningú.