De qui depèn la investidura?
La forma d’elecció de la mesa del Parlament, pensada per evitar qualsevol situació de bloqueig, ha permès que hi hagi una majoria independentista, amb Josep Rull de president, a l’òrgan que governa la cambra. Per fer-ho possible n’hi ha hagut prou amb tenir més vots que els altres candidats, perquè en aquesta tria només es pot votar a favor o en blanc, però no en contra de ningú. Després de les eleccions del 12 de maig, no hi ha una majoria independentista, però ja s’ha vist que la majoria constitucionalista tampoc és capaç d’articular-se. Fins avui, la suma de PSC, PP i Vox no s’ha produït.
Ara, però, ve el més difícil. A partir del 25 de juny començarà el compte enrere de dos mesos per investir el nou president de la Generalitat. I per això cal tenir majoria absoluta en la primera votació o majoria relativa –més vots a favor que en contra– en la segona. L’endemà de les eleccions, el candidat de Junts, Carles Puigdemont, va anunciar explícitament la seva intenció de sotmetre’s a una sessió d’investidura, però en el millor dels casos comptarà amb els vint vots d’ERC, potser amb els quatre de la CUP i qui sap si amb els dos d’Aliança Catalana. Sigui com sigui, les seves opcions depenen d’una abstenció del PSC, guanyador de les eleccions, que ja ha dit del dret i del revés que descarta del tot aquesta possibilitat i que hi votarà en contra. Així doncs, en última instància, la investidura de Puigdemont està en mans dels socialistes.
L’altre candidat possible a la investidura és Salvador Illa. Descartada la suma amb la dreta i la ultradreta espanyolista, que a més de ser indigesta políticament, comportaria el col·lapse immediat de la majoria del PSOE al Congrés per la retirada del suport dels dos partits independentistes, només queden dues opcions versemblants. Una d’elles és el pacte de PSC i Junts, que ara tots dos rebutgen, igual com feien abans d’acordar la investidura per fer president Pedro Sánchez. L’altra és la suma progressista de PSC, ERC i comuns, que assoliria la majoria absoluta de 68 diputats. Però, si res de tot això no passa, previsiblement tornarem a les urnes el 13 d’octubre, cosa que no garanteix que sortim del bucle on som ni que desapareguin les dificultats que hi ha avui però que sí que garanteix una fatiga exasperant de la majoria de ciutadans. I també garanteix l’espectacle de retrets entre els partits per penjar a l’altre la llufa de ser el responsable del desacord.
Amb tot això, malgrat l’escenificació que es faci des de la presidència del Parlament per veure qui se sotmet primer o segon a la investidura i les maniobres que pugui fer cada grup parlamentari en les properes setmanes, semblaria que les dues opcions que avui serien més probables són la repetició electoral o una investidura amb les forces d’esquerra.
Governant com governen a l’Estat, no sembla que el PSC tingui dificultat per comptar amb els vots dels comuns, que ja han guardat en un calaix les línies vermelles que van esgrimir per fer descarrilar uns pressupostos amb més diners que mai per als serveis públics i que van precipitar unes eleccions que no volia ningú. El tema serà si és possible el suport d’ERC.
Els republicans, que ara tenen Marta Rovira al capdavant de les negociacions després que Oriol Junqueras hagi presentat la renúncia com a president del partit per aspirar a la reelecció el mes de novembre, han deixat ben clar que no temen les urnes i que no regalaran la investidura al candidat socialista, i menys encara si, tal com ja es va anunciar, la decisió queda en mans d’una consulta a la militància, que serà molt exigent. Si el PSC resta passiu, sense moure’s, deixant que passin les setmanes confiant que a última hora tindrà els vots d’Esquerra, és evident que haurà errat el càlcul, o bé demostrarà que ja estava còmode amb la repetició electoral.
I una altra pregunta que cal fer-se és si el que poden fer els socialistes per rebre un suport puntual per a la investidura depèn del PSC o depèn del PSOE. Durant la campanya electoral, Esquerra va situar com a objectius principals el finançament, la llengua i el referèndum. Segur que des del Parlament i des del govern de Catalunya es poden fer passos per blindar la llengua catalana i promoure’n l’ús social, sobretot en l’audiovisual. Però, per exemple, en el cas del finançament, la paraula la té el govern del PSOE.
Quan es va investir Pedro Sánchez, a més del traspàs de Rodalies i de l’ingrés mínim vital, ERC va aconseguir eliminar 15.000 milions d’euros del deute de la Generalitat amb l’Estat, que són molts, però encara en queden més de 45.000 de pendents i que agreugen encara més el dèficit fiscal que patim. Si uns dels pactes de la investidura passa per això, qui té la paella pel mànec de la investidura és, en última instància, el PSOE. De fet, si Salvador Illa fracassa, la fràgil majoria que sosté Pedro Sánchez penjarà d’un fil que molt fàcilment es pot trencar.
