Barcelona no podrà oferir un dentista municipal a baix cost per a tota la ciutadania. Així ho diu la sentència judicial que a principis d’aquest mes, i seguint el recurs del Col·legi Oficial d'Odontòlegs i Estomatòlegs (COEC), afirma que no és una competència municipal, sinó de la Generalitat. Per sort, l’Ajuntament sí que pot mantenir els serveis de dentista que ofereix actualment per a col·lectius vulnerables. I és que si volem saber el grau de pobresa d'una societat no hi ha res més fàcil que mirar l’estat de la seva salut bucodental.
Les dents són un dels elements més visibles de la pobresa. I Espanya és un dels estats de la UE amb una cobertura pública dental més limitada. La majoria de països cobreixen una part important de la despesa en salut bucal, que al nostre país arriba gairebé als 500 € per família i any. És una mesura que apareixia a l'acord de coalició del PSOE i Unides Podem, però que ha anat perdent força a l'hora d’implementar-la. No ens ha d’estranyar, per tant, que segons l’última enquesta de salut de Barcelona ni un terç dels ciutadans de les classes socials més desafavorides havien acudit al dentista al llarg de l’últim any, principalment per raons econòmiques. En canvi, més de la meitat dels que pertanyen a una classe social més privilegiada sí que ho havien fet. I la gran majoria de totes aquestes visites es fan al sector privat.
Una persona pobre té el doble de probabilitats de tenir càries que una de rica. Això no només es deu al fet d’anar menys al dentista, sinó també als efectes que l’alimentació i altres hàbits tenen sobre la salut dental. I, alhora, les infeccions bucals es relacionen també amb altres patologies físiques i mentals, de manera que garantir la salut bucodental és millorar la qualitat de vida en molts aspectes.
Els nens, nenes i adolescents són la clau per garantir una societat amb una salut bucodental millor. Per aquesta raó diverses comunitats autònomes ofereixen programes de cobertura pública infantil. A finals de l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de l’atenció pública de la salut bucodental, que pretén ampliar els serveis coberts de manera pública. L’objectiu és cobrir no només els més joves de 14 anys i aquelles persones que es trobin en situació de vulnerabilitat, sinó també, i a la llarga, el total de la població. Però mentre aquesta llei no es posa en marxa diverses iniciatives han intentat donar suport als que necessiten assistència dental i no se la poden pagar.
El consistori d’Ada Colau ha obert dos serveis de dentista gratuït per a persones en risc d’exclusió social, que hi són derivades pels serveis socials. També, i juntament amb l’Hospital Sant Joan de Déu, s’atén infants vulnerables i persones sense llar. Són, sens dubte, accions necessàries i imprescindibles per a aquells que més ho necessiten. De fet, des de la Fundació Pere Tarrés es va dur a terme un estudi pilot que revelava que dels infants en situació de vulnerabilitat socioeconòmica en diferents centres de Barcelona, un 66% tenien problemes dentals que requerien un tractament. Uns tractaments que, amb un cost mitjà de 82 € per infant, no poden ser assumits per les seves famílies, i que ara mateix assumeix la Fundació.
En la incipient legislatura, en què el president Aragonès s’ha compromès amb la justícia social, l’atenció a la salut bucodental de la ciutadania catalana hauria de ser una de les primeres prioritats. Cal implementar la llei d’atenció pública de la salut bucodental ja aprovada, i garantir que cap persona a Catalunya deixi d’anar al dentista perquè no s’ho pot pagar. Les alternatives són moltes, i passen segurament per una combinació de mesures, com la provisió pública d’alguns serveis, la tarificació social d’altres i les subvencions a col·lectius vulnerables. Però la desigualtat social en salut bucodental no només és evitable sinó que és inacceptable. Per aconseguir la justícia social caldrà, més enllà de "sacsejar el país", revisar-li la dentadura.
Elena Costas és economista i cofundadora de KSNet
