Llegeixo a l’Ara Balears que han denegat “la nacionalitat espanyola a una veïna de Santa Margalida que és catalanoparlant però que no domina suficientment el castellà”. Es veu que l'Audiència Nacional “ha tombat el recurs presentat per la dona d'origen africà contra la denegació de la nacionalitat tot i que fa vint anys que viu a Mallorca”. La sentència diu que la dona "no ha justificat un grau suficient d'integració a la societat espanyola".
Que la dona en qüestió hagi après català hauria de ser normal, natural, però és un miracle, és una meravella, és un gest fantàstic i és una anomalia. Ja ha fet més que alguns dels metges que potser algun dia l’han atès o l’atendran allà mateix on viu. També ha fet més que el jutge que l’ha jutjada.
Ara bé, si a aquesta senyora li han denegat la nacionalitat espanyola per no saber castellà em sembla que molts súbdits de la Corona tampoc no ens mereixem aquesta nacionalitat. Jo mateixa. Per honestedat. No perquè no sapiguem castellà, naturalment. El castellà és una llengua que m’encanta, que he après des de petita, que parla l’àvia de casa, en la qual he llegit alguns dels llibres que més m’han emocionat del món. És perquè segons quines qüestions de l’essència espanyola tampoc no les dominem. Sempre he pensat que aquests exàmens d’espanyolitat que fan de tant en tant jo segurament els suspendria. Al llibre Solito, del qual els parlava un dia d’aquests, els protagonistes, salvadorenys, han de travessar Mèxic i fer veure que són mexicans. Per fer-ho, a part de fingir l’accent, s’aprenen l’himne (que, a diferència de l’espanyol, té lletra) i els principals equips de futbol. Jo no em sé el nom dels toreros, que es veu que és una de les preguntes que et cauen als exàmens d’espanyolitat. El nom del president del govern i del cap de l’oposició, sí, però perquè veig el Polònia.
