Demostrar determinació

Sense bones preguntes no hi pot haver bones respostes. Si s’hagués seguit una política de contenció i pacte amb el Tercer Reich el 1939, l’appeasement defensat per mig govern britànic i pel secretari del Foreign Office lord Halifax en contra de l’opinió de Churchill, ¿avui el món seria millor o pitjor –malgrat el dany objectiu de la guerra de 1939 a 1945–? ¿S’hauria estès la democràcia arreu com a valor polític suprem, tal com va passar una vegada derrotats el nazisme i el feixisme, malgrat la confrontació amb el comunisme? Àsia dominada pel Japó i Europa continental per Alemanya, dos estats autoritaris: era un món millor?

Si en la Guerra Freda –del 1947 al 1989– la confrontació no s’hagués portat fins a deixar exhausta l’URSS, ¿ara la situació a Europa seria més estable, lliure i pròspera?

Als anys 30 el món va dubtar sobre la conveniència d’anar a la guerra. La confrontació era gran i les conseqüències desconegudes. El retard va enfortir Hitler i va fer la guerra més llarga.

Als anys 80 la confrontació es va reforçar per la decidida política de rearmament del president Reagan. Es va fer palès que no hi hauria acord i això va portar l’URSS a acceptar la fi de la Guerra Freda abans de l’enfonsament econòmic del règim. Txernòbil va ser un catalitzador dels fets. La determinació va fer la diferència i va evitar patiment escurçant el procés.

La política de la inevitabilitat porta a abandonar tota voluntat de canvi. Les idees no importen, es camina a un final ineluctable. El que és inevitable passarà en qualsevol cas.

La política de l’eternitat trenca el camí que porta al futur, es mira enrere, tot tornarà a ser el que era, el progrés s’ha de rendir a la fatalitat. Els polítics de l’eternitat fabriquen crisis i manipulen les emocions per dissimular la seva incapacitat d’avançar.

Aquests dos principis són la base de la filosofia d’Ivan Ilín, pensador de referència del president Putin, rus blanc oposat al comunisme, mort el 1953. El 2014 el president Putin va regalar als funcionaris del govern i membres del partit un recull d’obres d’Ilín. L’important és l’estat, no l’individu, la veritat ni la llibertat. “El mal comença on comença la persona”. No hi pot haver idea més contrària a la democràcia.

El bé suprem que suposa l’estat ho justifica tot. Per a Ilín, Hitler va prestar un enorme servei a Europa perquè va evitar noves revolucions com la russa. Havia estat la decadència d’Occident el que havia imposat el comunisme a una Rússia innocent. “La nació russa des de la conversió al cristianisme ha viscut mil anys de patiment històric”. Per a Ilín, i per tant per a Putin, “Rússia és la innocència i Europa la perversió”. “La guerra està justificada quan estan amenaçades les fites espirituals de la nació”.

Aquest concepte radical de l’estat i la negació de la individualitat porta el hegelianisme a l’extrem, i és vàlida –tant per al feixisme com per al comunisme, que comparteixen un principi– la supremacia de l’estat per sobre de la voluntat individual. En un assaig recent, Timothy Snider ho analitza de manera concloent.

Putin té el convenciment de liderar una missió històrica, recuperar la pàtria eterna de Rússia. Una missió que enllaça amb la victòria de la “gran guerra patriòtica” el 1945 i la derrota de la Guerra Freda el 1989 deguda a la “traïció” de Gorbatxov i la “incompetència” de Ieltsin.

La seva política és coherent amb aquestes idees. ¿Algú pensa que és possible fer-lo negociar a partir de les seves pròpies “certeses”? ¿A quin Führer o Líder Suprem se’l pot convèncer dels avantatges d’un pacte pragmàtic? Ells són en el món de les idees, i la realitat s’hi ha d’adaptar.

L’acció del president Macron declarant que “no es pot humiliar Rússia” és entendridora per innocent, però errònia, perquè reforça l’enemic. Si no és que es busca aconseguir suport polític per a les eleccions en curs, i llavors és censurable per cínica.

El president Putin ha pretès fer creure a Occident que va ser maltractat i enganyat quan l’URSS es va enfonsar. No és cert. Els darrers anys hi ha hagut dos problemes seriosos d’Occident –l’arribada de Trump a la presidència nord-americana i el Brèxit– que són obra seva de manera semidirecta. Els ciberatacs no són fantasies; els 58 periodistes assassinats des de 1992 i els opositors empresonats, com Navalni, tampoc.

Aquesta anàlisi de la realitat porta a una conclusió. La guerra de Rússia a Ucraïna no la pot guanyar Rússia. Els EUA i la UE han de fer el que calgui perquè això no passi. S’ha de demostrar la voluntat de resistència fins al final. La guerra ha entrat en fase de desgast. Rússia és la part més feble si la involucració d’Occident a Ucraïna és segura. Cal demostrar que el temps corre contra el president Putin perquè la voluntat d’Occident és ferma. Si es convenç d’això, la seva actitud canviarà. Ha passat amb l’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN o amb la renúncia a ocupar Kíiv.

La desfeta de Rússia serà la desfeta de Putin, i és aquesta última la que compta per refer després la relació amb Rússia –que convé tant a Rússia com a Europa–. Amb Putin, però, és impossible. La unió de la capacitat industrial d’Europa i les matèries primeres de Rússia poden crear una potència política i econòmica i portar a un món tripolar, i per tant més estable que una competència entre els EUA i la Xina. És un principi físic que un equilibri de tres és més estable que un de dos.