El poder democratitzador d’un petó

Acaba de sortir del forn l’esperada sentència de l’assumpte Beizaras i Levickas, un cas de litigi estratègic LGTBI, en què el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) condemna Lituània per discriminació homòfoba i per denegació d’accés a la justícia. La sentència suposa un avenç decisiu en el debat jurídic i polític sobre quines expressions han de ser considerades discurs d’incitació a l’odi punible. Les seves interpretacions serviran de vara de mesurar per a tots els tribunals d’Europa.

El 2014 uns joves gais lituans van voler reivindicar la visibilitat LGTBI i van penjar a Facebook una foto fent-se un petó. La foto va esdevenir viral, va generar un gran impacte social i va suscitar centenars de comentaris a les xarxes socials, molts dels quals de l’estil “cal matar-los”, “al crematori” o “pervertits”. Una entitat LGTBI local va denunciar els fets davant la Fiscalia, que va arxivar la denúncia, una negativa a investigar que va ser confirmada pels successius tribunals als quals l’entitat va recórrer.

Respecte a l’existència o no de discurs d’incitació a l’odi, l’estat lituà al·legava que aquelles expressions eren maldestres, poc ètiques i ofensives, però no prou greus per merèixer una resposta penal. A més, cada autor havia expressat un únic comentari i, per tant, faltava el component d’acció sistemàtica que justificaria l’encaix en el delicte d’incitació a l’odi.

Estrasburg afrontava el repte d’haver de resoldre dues qüestions centrals llargament debatudes. La primera, que el principi de responsabilitat individual no casa amb el fet que l’autor d’un únic comentari respongui per l’efecte acumulat de la multiplicació successiva de comentaris. La segona, el complex equilibri entre la preservació de la llibertat d’expressió i la protecció dels drets individuals.

Amb aquesta sentència, Estrasburg marca un punt d’inflexió assentant una sèrie de consideracions clau. La primera, que cal fer un ús prudent de la resposta penal, però que està plenament justificada i pot ser l’únic remei efectiu i dissuasori davant les ofenses serioses. En aquest cas, les expressions contra els joves gais apel·laven explícitament a atemptar contra la seva integritat física i moral, i era fàcilment deduïble la intencionalitat que els motivava. La segona, que la reiteració de comentaris és un element per valorar la gravetat del delicte, però no per determinar la seva existència o no. El tribunal emula el recorregut interpretatiu del delicte de tortura, en què inicialment s’exigien una successió d’actes atemptatoris i després s’admetia que un únic acte d’atemptat greu seria suficient. Seguint aquest raonament, Estrasburg considera que fins i tot en el cas de la divulgació d’un únic comentari, el potencial divulgador de les xarxes socials aporta el component de gravetat que justifica considerar-lo delictiu. La tercera, que no només pot ser punible el discurs que cridi a cometre actes violents o delictes, sinó que també ho pot ser el discurs denigrant o ridiculitzant.

Pel que fa a la condemna a les autoritats lituanes per discriminació i denegació d’accés a la justícia als nois, el TEDH pren en consideració el context assenyalant que diversos informes d’organismes advertien del patró d’impunitat dels discursos homòfobs a Lituània. El tribunal reprotxa a les autoritats lituanes haver minimitzat el perill d’aquells comentaris i no haver copsat la seva motivació discriminatòria. També els recrimina que, a sobre de no investigar els fets, exigissin als nois haver acudit abans a altres vies no penals, com la demanda civil per difamació. La divulgació de la negativa de la Fiscalia a investigar va incrementar la victimització dels nois i va provocar que rebessin més amenaces i assetjament al carrer. Estrasburg també reprotxa al Tribunal Suprem lituà que no aclarís prou els criteris interpretatius del discurs d’incitació a l’odi punible, i que mantingués una jurisprudència oscil·lant, fet que incentivava la inaplicació d’aquell delicte. També assenyala un terme comparatiu, atès que en casos de comentaris antisemites les autoritats lituanes sí que els havien investigat i sancionat.

Estrasburg conclou que la negativa de les autoritats a investigar els comentaris va vulnerar l’obligació de l’estat de protegir els nois i va obeir a una motivació discriminatòria. Aquesta motivació la dedueix del fet que les resolucions dels tribunals lituans esmentaven que els nois haurien pogut publicar el petó a Facebook en un mode més restringit i que es tractava d’una conducta excèntrica i provocadora, que no ajudava a la cohesió social, en una societat partidària dels valors familiars tradicionals. El TEDH considera que la permissivitat de les autoritats davant del clima intimidatori creat pels comentaris va soscavar el dret a la lliure determinació personal dels nois. Les autoritats lituanes no tenien dret a dissuadir la visibilització afectiva dels nois, atès que la diversitat d’identitats i d’opcions de vida és legítima i que constitueix un acte de suport a les reivindicacions LGTBI.

Estrasburg aprofita aquesta sentència per administrar medicina preventiva contra els autoritarismes, amb un posicionament polític ferm: democràcia no significa atendre el punt de vista de les majories. La dignitat humana ha de ser protegida per l’estat i cal assegurar que l’exercici de drets per part de les “minories” no està condicionat per l’acceptació de les majories, cosa que provocaria un abús de les posicions dominants. El tribunal restaura la dignitat dels nois, del col·lectiu LGTBI i de les “minories” i reconeix el poder transformador de l’exercici quotidià de drets, el cost personal que pot arribar a suposar i la vàlua de la seva contribució en la construcció de les llibertats i de la democràcia.