“El nacionalisme es cura viatjant”. No sé de qui és la frase, però l’hem sentida milions de vegades, sovint pronunciada per persones que no es noten el seu propi nacionalisme i només el veuen en els altres. La paraula pot referir-se a diferents realitats però en cap d’elles no sembla que es faci veritat la sentència esmentada: si un és del tipus nacionalista supremacista, si creu que el seu país, la seva cultura i la seva llengua són superiors a la dels altres, viatjar no li servirà de res perquè aquest és un posicionament ideològic, un apriorisme que no es desmunta amb l’experiència. Si, per contra, parlem d’un sentiment d’estima i orgull pel que és propi, de donar valor al que és nostre, llavors aquest “nacionalisme” (potser és més precís dir-ne patriotisme) no es cura viatjant perquè estimem el que és nostre perquè és nostre i no perquè sigui millor que el tenen en altres contrades. Personalment, tot i que m’he acostumat a desconfiar de les adscripcions col·lectives que pretenen embolicar molta gent molt diferent amb una mateixa bandera, soc més del segon grup. Estimo la meva ciutat, el meu país fet de persones que parlen diferents llengües i viuen en territoris que no sempre coincideixen amb els límits dels mapes reals. He viatjat molt lluny i he tornat més nacionalista que mai, però no catalanista o espanyolista sinó extremadament europeista o, si ho prefereixen, democratista.
Em van convidar per primer cop a la Fira Internacional del llibre de Guadalajara, a Mèxic. D’aquest país que no havia trepitjat mai m’han enlluernat l’amabilitat dels seus habitants i el gran valor que donen als llibres i la literatura. Dins el recinte firal amb riuades de lectors o als instituts on van convidar-nos a alguns autors oblidàvem que érem en un dels països amb més inseguretat del món. De fet, es veu que a pocs quilòmetres d’on estàvem refugiats els estrangers hi va haver un tiroteig entre delinqüents i policia. A la pàgina web del Ministeri d’Exteriors les recomanacions per viatjar a Mèxic no s’acaben mai. De manera que durant la nostra estada havíem de prendre totes les precaucions necessàries per no posar-nos en perill. Havíem de desplaçar-nos sempre en cotxes de l'organització o de confiança. Fer el que faig sempre quan marxo fora, caminar pels carrers per apamar el territori i respirar l’aire de la vida real, ha estat impossible en aquesta ocasió. De sobte havia tornat a l’adolescència enclaustrada en què, quan tornàvem de vacances al Marroc, havia d’anar sempre acompanyada de familiars en tant que “fadrina” valuosa per ser filla d’un resident a l’estranger. Va ser en aquesta impossibilitat de sortir quan i com em donés la gana, empesa només per la força de les meves cames, quan vaig tenir un sobtat sentiment d’orgull, de valoració i estima pel que tinc a la meva ciutat europea. I he tornat a Barcelona amb una eufòria semblant a la del retrobament de dos amants apassionats separats a la força durant una llarga temporada.
Entenguin-me, no és cofoisme, no és que hagi deixat de veure les coses que no funcionen en aquesta part del món. Però trobo que sovint gastem un pessimisme que no s’adiu amb la realitat. M’agrada poder caminar per la meva ciutat a les tres de la matinada sense por, saber que si em toquen el cul sense permís ho puc denunciar, tenir lleis que protegeixen la meva llibertat com a ciutadana, no haver de presentar un certificat de matrimoni per anar a dormir amb un home en un hotel com passa encara ara al Marroc. No soc europea de naixement però agraeixo a l’atzar que m’hagi portat fins aquí, perquè no suportaria viure en un lloc mancat de llibertat, de drets, d’igualtat o seguretat. Viatjant he entès que aquest és el meu nacionalisme, que soc democratista per damunt de totes les coses.
