El que les democràcies han de fer per a Ucraïna

Mentre que molts de nosaltres vam començar l’any nou amb focs artificials i bona alegria en companyia de les persones estimades, els ucraïnesos s’enfrontaven a atacs aeris russos a gran escala, apartaments destrossats i matances de persones estimades. Vladímir Putin, el més proper a Adolf Hitler que Europa ha vist des del 1945, està decidit a derrotar i destruir una Ucraïna independent. Ucraïna està igualment decidida a resistir. Ara bé, què estan decidides a aconseguir la resta de democràcies del món en aquesta lluita que definirà una època? La resposta que hi donem el 2024 no només marcarà el futur d’Europa. També ens dirà una cosa important sobre la fortalesa relativa de la democràcia i l’autocràcia de principis del segle XXI.

Per començar, hem de tenir clar quina és la situació sobre el terreny a Ucraïna. No hi ha cap estancament que pugui conduir a un conflicte congelat o a un acord negociat, com alguns a Occident esperen ingènuament. Més aviat estem enmig d’una guerra cruenta, llarga i complexa, que probablement durarà almenys fins al 2025, si no més. Cap dels dos bàndols es rendeix; encara pot guanyar qualsevol, però no tots dos.

Putin aprofita tots els seus avantatges, l'envergadura, la crueltat, la dictadura dins del seu país i el suport d’altres dictadures de l’estranger, com ara l’Iran, Corea del Nord i la Xina. La mateixa Ucraïna s’enfronta a diverses grans opcions, incloent-hi la possibilitat de reclutar un gran nombre de joves per regenerar les seves forces afeblides i esgotades. Per al resultat d’aquesta llarga guerra, però, seran decisives les decisions que prenguin els pròxims mesos les democràcies que donen suport a Ucraïna.

De moment estem fent prou per evitar que Ucraïna sigui derrotada, però no prou perquè guanyi. Amb un canvi de pas el 2024 podríem proporcionar les eines perquè Ucraïna recuperi més territori i, finalment, convèncer Rússia que no podrà imposar-se. Aquest és l’únic camí per a una pau duradora.

Immediatament, en qüestió de dies, això significa aportar més defenses antiaèries. En qüestió de setmanes significa aportar més míssils de llarg abast, en particular el Taurus alemany, però també l’Atacms nord-americà, de manera que Ucraïna pugui continuar fent retrocedir la flota del mar Negre de Putin i apuntar al seu bastió vital des d’un punt de vista estratègic i simbòlic: Crimea.

Tanmateix, tal com explica amb detalls convincents un estudi recent del ministeri de Defensa d’Estònia, les claus a llarg termini d’una victòria d’Ucraïna seran una preparació més intensa de les tropes ucraïneses i un augment ràpid i substancial de la producció industrial d’armes i municions. (Del milió de projectils d’artilleria que la UE ha promès a Ucraïna al març, fins ara se n’han lliurat menys d’un terç.)

Les democràcies, a diferència de les dictadures, no poden actuar a través d’una simple ordre governamental. El nostre sistema polític requereix que els líders de múltiples democràcies estatals acordin objectius estratègics clars i convencin els seus votants i els seus Parlaments perquè autoritzin els mitjans necessaris. Fins i tot abans del possible desastre d’una segona presidència de Donald Trump, és evident que els Estats Units, per l’actual estat fràgil i febril de la seva democràcia, no lideraran aquest canvi de pas.

La responsabilitat recau, doncs, en Europa, i, al cap i a la fi, el que està en joc és la defensa d’un país europeu. ¿Els líders europeus estan fent el que cal? Fem una ullada als seus missatges de Cap d’Any.

El primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, ni tan sols va esmentar la guerra en un relat dirigit a enaltir els èxits del seu govern, evidentment pensat per a les eleccions generals de l’any vinent. El canceller alemany, Olaf Scholz, hi va fer referència només de passada, abans d’abordar el tema sagrat de l’economia alemanya. El nou primer ministre de Polònia, Donald Tusk, va dedicar el conjunt dels seus comentaris a la restauració de la democràcia al seu país.

Encara que es va dedicar sobretot a apel·lar a l’orgull francès, el president Emmanuel Macron va proposar un “rearmament de la sobirania europea” que inclogui l’objectiu d’"aturar Rússia i donar suport als ucraïnesos”. Però va ser el president finlandès, Sauli Niinistö, qui va transmetre el missatge essencial: “Europa s’ha de despertar”. I la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va ser admirablement directa: “A Ucraïna li falta munició. Europa no li ha lliurat el que cal. Insistirem perquè creixi la producció europea. És urgent. I els F-16 danesos s’enlairaran ben aviat. La guerra d’Ucraïna és també una guerra per l’Europa que coneixem”. Aquest és el discurs que necessitem.

Al parlar del lideratge en temps de guerra, la gent sempre esmenta les paraules de Winston Churchill: “Només puc oferir sang, treball, llàgrimes i suor”. Però en aquest cas, la sang, la suor i les llàgrimes estan sent vessades íntegrament pels ucraïnesos. El que es requereix de nosaltres són idees clares, una determinació serena i una reassignació de recursos totalment factible. D’altra banda, la inversió industrial i de defensa, que es necessita urgentment, crearà llocs de treball als nostres països, i alhora farà millorar la nostra seguretat. Realment és demanar massa, això?