Democràcia i populisme: la Roma de Shakespeare

George Steiner manté que “potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar”. Així, uns primats que viuen en un planeta petit d’una estrella vulgar, dins una galàxia com milers de milions d’altres, estaríem en una fase més aviat infantil en termes evolutius. Té raó Steiner?

Posem un exemple. ¿Pensem bé les democràcies? Darrerament un llibre molt citat, més enllà dels àmbits acadèmics, és Cómo mueren las democracias (Levitsky i Ziblatt, 2018). La resposta bàsica que donen és que les democràcies actuals estan esllavissant-se cap a posicions autoritàries, no per cops o revolucions externes, sinó per factors constitutius interns de les mateixes democràcies.

De fet, aquesta és una idea tan antiga com la democràcia atenenca dels segles V-IV aC. Sabem que alguns n’eren molt conscients, especialment després de perdre la guerra del Peloponès. Es van introduir solucions institucionals. Així, l’Assemblea va veure retallades les seves funcions legislatives a mans d’una institució ciutadana més restringida (Nomotehai).

A vegades algunes obres literàries contenen reflexions rellevants malgrat que aquest no sigui el seu objectiu. En relació amb les democràcies, com he dit alguna vegada, crec que destaquen dues tragèdies de Shakespeare de temàtica romana. La primera és Coriolà, elogiada per T.S. Eliot i H. Bloom. En aquesta obra no es fan massa concessions idealitzades al “poble” (“monstre de molts caps”), ni als seus representants (uns tribuns de la plebs centrats en els seus interessos). Però la idea bàsica és que les democràcies porten dins seu el germen de la seva pròpia destrucció. La principal amenaça de la República viu dins d’ella mateixa. És una idea potent –que crec que alguns directors de teatre no acaben de copsar quan contraposen la democràcia a perills autocràtics externs.

La segona obra és Juli Cèsar. Malgrat el títol, el personatge central no és Cèsar, sinó Brutus. Aquí el contrast és entre dues maneres d’entendre la legitimitat del poder i les relacions entre les elits i els ciutadans, reflectides en els discursos de Brutus i Marc Antoni després de l’assassinat de Cèsar. Brutus manté que si bé matar un dirigent és un acte contrari als principis ètics, pot estar legitimat fer-ho si així es mantenen les institucions que salvaguarden les virtuts públiques. Apel·la als valors republicans, a la llibertat col·lectiva de Roma, a l’orgull de ser ciutadans de la República. És un discurs en prosa, de caràcter estoic, racional. Creu que no li calen retòriques demagògiques, promeses materials al poble o apel·lacions a les emocions assembleàries. La virtut pública és més que suficient argument.

El discurs de Marc Antoni és diferent de forma i contingut. És un discurs retòric i en vers dirigit a satisfer les expectatives immediates de l’audiència. Ve a dir que resulta impossible que Cèsar fos un perill per al poble i per a la República perquè Cèsar estimava el poble. Brutus és un home honorable, en diu, però els assassins de Cèsar són uns “enemics del poble”. I parla dels beneficis materials que suposava la política de Cèsar per a la majoria. Empra una retòrica populista i emocional recolzada en l’habilitat pràctica de saber escollir les paraules per tal d’aconseguir un objectiu polític concret: persuadir de manera efectiva una assemblea de ciutadans.

Marc Antoni guanya la disputa. Brutus comet un triple error: creure que un discurs merament moral és suficient per persuadir políticament el poble; creure que parlar abans que Marc Antoni no és cap problema donada la força dels seus arguments, i creure que la força dels arguments està més en les idees i els valors defensats que en les paraules que s’utilitzen per expressar-los.

La demagògia i els populismes no són exclusius de les democràcies, però cal no oblidar que democràcia i demagògia van néixer juntes. Avui els populismes associats a la immigració generen dissonàncies cognitives i morals a moltes organitzacions polítiques i socials, especialment les d’esquerres. Els és un tema incòmode. I quan el plantegen adopten l’actitud de Brutus: un discurs merament moral que no aborda els problemes pràctics que la immigració també comporta: problemes laborals, culturals, educatius, lingüístics, d’empobriment de barris, etc. Les organitzacions d’extrema dreta ho tenen retòricament fàcil. Com Marc Antoni, en tenen prou apel·lant als problemes, les emocions i els interessos immediats, malgrat que tampoc no tinguin solucions efectives.

Amb la seva inoperància i covardia mental i pràctica, la majoria de les esquerres europees estan incentivant un dels gèrmens interns més corrosius de les democràcies, el populisme il·liberal. Ser “progressista” no és combatre l’extrema dreta amb retòriques moralistes o incentivant la por o “cordons sanitaris” davant la dreta extrema. Més aviat és assumir els problemes fàctics, no amagar-los. Anar en contra de l’islamisme radical, per exemple, és perfectament liberal i democràtic, a diferència de defensar una posició antiislam en general.

Cal fer cas a l’advertiment de Steiner i procurar pensar millor la “pluralitat”, més que simplement refugiar-se retòricament en les bondats del “pluralisme”.