La democràcia polonesa, en el punt de mira
Mai abans havia passat una cosa així a Polònia. El 10 de febrer els diaris i revistes van suspendre les seves publicacions, es van apagar els llocs web i dotzenes d’emissores de ràdio i televisió van deixar d’emetre. Trenta anys després de la caiguda del Mur de Berlín, de l’abolició de la censura i del col·lapse de la Unió Soviètica, la societat civil polonesa torna a defensar la democràcia que tant li va costar aconseguir davant d’un estat decidit a prendre-l’hi.
Els mitjans polonesos independents protesten contra unes polítiques que els deixarien tan vulnerables com els seus homòlegs a Rússia i Hongria. De fet, el vice primer ministre Jaroslaw Kaczynski, governant de facto de Polònia, va admetre públicament que el seu règim s’emmiralla en el d’Hongria, que comanda el primer ministre Viktor Orbán. Així doncs, per entendre la protesta silenciosa dels mitjans polonesos val la pena recordar l’experiència hongaresa.
Després del seu retorn al poder el 2010, Orbán, decidit a consolidar el que va anomenar una “democràcia il·liberal”, es va basar en les tàctiques “llonganissa” que Mátyás Rákosi, a qui es va anomenar “l’Stalin hongarès”, va fer servir per instaurar un govern comunista després de la Segona Guerra Mundial. En la lluita contra “l’enemic de classe”, els comunistes de Rákosi van delmar sistemàticament les institucions lliures, una llesca cada vegada, fins que només en va quedar la pell. Orban va adaptar aquestes tàctiques al segle XXI i Kaczynski l’ha seguit.
La primera llesca, tant en el passat com en l’actualitat, han estat els mitjans públics, que es van convertir en el micròfon del partit Llei i Justícia (PiS, en la sigla en polonès) de Kaczynski. Els mitjans de notícies oficials polonesos es dediquen actualment al proselitisme amb un flux continu de mentides i difamacions que recorda mestres de la propaganda com Joseph Goebbels i Andrei Zhdanov. El Tribunal Constitucional, l’Oficina del Fiscal i les institucions culturals van ser els següents a ser polititzats i subordinats al partit governant. Pas a pas, van transformar un estat democràtic regit per la llei en el llogarret autoritari Potemkin.
Però, seguint l’exemple del president rus, Vladímir Putin, i d’Orbán, al PiS el control dels mitjans públics i la lleialtat dels llocs web i dels diaris progovernamentals ja li sembla poca cosa, i està redirigint la seva atenció a escanyar els mitjans de notícies independents. Amb falsificar la història i ocultar els escàndols de corrupció no n’hi ha prou. La cadena de judicis contra els seus crítics -de vegades iniciats pel govern i d’altres per persones o grups a instàncies seves- no és suficient. Tots els mitjans que no estan sota el control del règim del PiS i no serveixen els seus interessos han de ser destruïts.
Amb aquest teló de fons, l’impost a la publicitat planejat pel règim, un projecte que va disparar una onada de protestes i que el govern polonès ha afirmat que retocarà, seria simplement una altra llesca de la llonganissa. L’impost no seria només una càrrega financera pesant i discriminatòria, sinó també una arma per fer callar la crítica i la llibertat d’expressió.
La supervivència de la majoria de mitjans de notícies independents depèn dels seus ingressos per publicitat, que ja es van desplomar en una economia devastada per la pandèmia. Prendre’ls encara més recursos els obligarà a acomiadar periodistes i a reduir els pressupostos per a les tasques centrals: controlar la veracitat de les declaracions del govern i dur a terme investigacions sobre les malifetes oficials. Per tal d’afegir un insult a la ferida, els ingressos recaptats amb l’impost a la publicitat serien transferits als mitjans progovernamentals.
El govern polonès va afirmar que l’impost s’aplicaria principalment als gegants tecnològics nord-americans, que no tributen per la seva facturació a Europa, però això és mentida. El govern del PiS, completament servil a l’expresident nord-americà Donald Trump, en realitat es va negar a gravar els magnats de Silicon Valley. D’altra banda, la recaptació d’un impost d’aquest tipus hauria de comptar amb l’aprovació de molts països, especialment els de la Unió Europea. Polònia no pot anar contra els gegants tecnològics nord-americans sense la UE, de la qual el govern del PiS s’ha allunyat.
L’atac del règim del PiS al vigor econòmic dels mitjans lliures no és un atac contra la democràcia menys greu que la invasió que els partidaris de Trump van protagonitzar al Capitoli nord-americà el 6 de gener. Darrere dels dos casos hi ha mentides, una retòrica violenta i la perversió de la política i la vida pública. El govern del PiS també ha demostrat el seu menyspreu per l’estat de dret i els drets humans, i ja no diguem pels mitjans independents. Les proves estan en un munt d’escàndols governamentals, en la corrupció generalitzada (fins i tot en la lluita contra la pandèmia), en la transformació dels plans d’estudi escolars en un kitsch nacionalista, o en l’ús de la policia com a eina i com a guardaespatlles del règim del PiS.
A la base d’aquestes polítiques -sigui on sigui el país que les adopta- no només hi ha por a la llibertat i la veritat, sinó també el desig d’infondre aquesta por a les nostres societats. Tots els tribunals polonesos han d’estar tan controlats com els de Moscou, que poden jutjar, declarar culpables i sentenciar els oponents del Kremlin en temps rècord, com ha demostrat el cas d’Aleksei Navalni. I se suposa que tots els mitjans polonesos han de parlar amb una única veu, com els que lloen Putin o Orbán.
Un dels meus col·legues, perspicaç observador de la política contemporània, em va comentar: “Com a analista et diré que ells, els enemics de la llibertat, poden guanyar. Com a ciutadà, et demano que em prometis que faràs tot el que calgui per evitar que això passi”. Li vaig respondre: “T’ho prometo”.
Adam Michnik és director del diari ‘Gazeta Wyborcza’ i exlíder del sindicat Solidarnosk.
Traducció: Toni Güell Ayza
Copyright Project Syndicate
