La meva puritana àvia solia dir que a la vida només Déu i la feina importen. És possible que no ho digués mai, però la màxima m’ha quedat fixada. Tendeixo a recordar-la cada cop que vaig a la part alta de Barcelona o, en nomenclatura del brillant Cristian Segura, a l’Upper Diagonal. Penso en la meva àvia i en la seva vocació puritana calvinista cada cop que algun il·lustre habitant de l’Upper Diagonal em canta les excel·lències del menjar tot devorant algun plat caríssim en algun modest restaurant de la zona. La gastronomia és la nèmesi del treball. L’exaltació de l’acte de menjar i de la idea llatina i catòlica de la bona vida és el pitjor enemic de la devoció al treball i la virtut.
Per casualitat, divendres passat em vaig trobar el meu amic jueu, en Boaz. Tornava carregat de bosses de menjar del supermercat de productes kosher del carrer Avenir amb el carrer Muntaner. Era per preparar el sàbat, em va dir. Em va anar explicant les dificultats d’observar la llei dietètica bíblica -la kaixrut- a Barcelona. I va acabar sentenciant amb veu sorneguera que els sàbats menja perquè no té res a fer (a part de l’estudi de la llei de Déu i de resar les pregàries corresponents, esclar). És a dir, qui té feina a fer i valora el treball no perd el temps amb mams i teques.
La fal·lera gastronòmica pot semblar que no tingui res a veure amb la religió, però és una idea central en la mentalitat que s’associa a cada confessió. Mentre els protestants i els jueus cerquen la redempció des de forts ascetismes mundans diferents però convergents en el valor central del treball, el catòlic espera la salvació tot menjant. Aquí rau el secret de la construcció de l’esperit modern. La democràcia, com el liberalisme o el capitalisme, no deixa de ser un producte inesperat d’una transformació intel·lectual i religiosa de les mentalitats occidentals.
Amb la reforma protestant del segle XVI, el creient no solament es va alliberar de la jerarquia catòlica, sinó que va guanyar responsabilitats importants que van consolidar la seva autonomia. La principal responsabilitat era la de conèixer lliurement l’origen de la seva salvació i què esperava Déu del creient. Tant la reforma magisterial luterana com la reforma calvinista, més radical, van posar la Bíblia a l’abast del creient, atès que significava posar la salvació a l’abast de tots, sense intermediaris humans. La responsabilitat del creient implicava, en paraules de Lorenzo Dow, predicador americà de la primera meitat del segle XIX, “llibertat per pensar, jutjar i actuar per si mateix.” La democràcia ja despuntava en la seva característica més essencial: la construcció d’un individu autònom i lliure.
No ha de sorprendre que Jedediah Purdy, professor de dret a la Universitat de Duke, glossi en el seu A tolerable anarchy la importància del literalisme bíblic en la construcció no solament de la utopia americana i el segon gran desvetllament religiós de 1790-1830 sinó també en la construcció de l’esperit democràtic dels Estats Units. El literalisme bíblic significa la capacitat de qualsevol persona d’accedir a la Bíblia sense necessitat de coneixements o formació previs. El rebuig del vell clergat establert del segle XVIII, ja radical en si, va fer aparèixer multitud de profetes i predicadors dels decennis de 1820 i 1830 que van créixer en aquest literalisme bíblic. Si els Estats Units havien nascut en l’igualitarisme de l’immigrant i la llibertat del purità, el segon gran desvetllament religiós va propiciar la irrupció del populisme messiànic i mil·lenarista enfront de l’elitisme educat de la vella aristocràcia revolucionària.
Aquest fervor populista i religiós solament podia néixer en una societat essencialment igualitària, lliure i poc inclinada a plaers gastronòmics. Era un estadi més de la reforma protestant, que anava engendrant productes que renovaven i mantenien la radicalitat dels reformadors. Era també un estadi més de la revolució americana, en la consolidació anàrquica del pluralisme de lliure mercat. No ha de sorprendre, doncs, que un dels productes de tot aquell desvetllament religiós fos Joseph Smith, fundador de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, altrament dits mormons, i el seu concepte que resumeix l’abast de l’esperit democràtic: la teodemocràcia.
La teoria teodemocràtica assumeix una cosobirania entre Déu i el poble. L’ascetisme purità, protestant, treballa en el món per Déu i per a Déu. El poble d’individus ascètics i lliures fa seu Déu i, per extensió, qualsevol fet vital. L’ascetisme catòlic de la bona vida espera que Déu arribi aquell dia. El catòlic no fa seu Déu, ni tampoc l’incorpora al poble. Per bé que segons la teologia catòlica Déu es transsubstanciï en el pa i el vi de la missa, la divinitat és llunyana i distant en l’Església-jerarquia, en el monopoli clerical de Déu. Si els catalans, colla de catòlics, no vam treballar per reclamar l’accés democràtic i lliure a Déu, ¿com podem esperar que tinguem l’esperit democràtic per construir una societat de radical democràcia? Mentrestant, mengem.