Democràcia i memòria

Vaig llegir amb molta atenció la segona part del dossier que, diumenge passat, l'ARA va dedicar a la qüestió de la regeneració democràtica. El tema m'interessa per raons professionals, però sobretot perquè m'afecta com a ciutadà. Els darrers esdeveniments, tant dins de casa nostra com fora (penso en els resultats electorals d'Itàlia), em semblen molt preocupants. Aquí hi ha alguna cosa que, indiscutiblement, no funciona com hauria de funcionar. Uns pensen que es tracta d'un problema funcional, i busquen solucions concretes a problemes concrets (com la participació ciutadana, l'estructura de les llistes electorals, la formació dels polítics, etc.). D'altres, en canvi, creuen que es tracta d'un problema estructural i, coherentment, opinen que la democràcia representativa incardinada en una economia de lliure mercat hauria de ser eradicada del tot, seguint així els passos d'alguns personatges del segle XX que ho van aconseguir durant alguns períodes, en alguns casos molt llargs (l'URSS va durar 70 anys, i el paradís sense classes socials de Pol Pot encara es recorda avui a Cambodja). ¿Som davant d'un conjunt de meres disfuncions corregibles a còpia de voluntat política o bé l'arrel del problema és justament el mateix sistema que alguns voldríem corregir i millorar?

Com molt bé explicava diumenge passat Jordi Muñoz, ni les llistes obertes són un artifici màgic per corregir tots els mals del sistema, ni la democràcia electrònica constitueix una solució per aprofundir en la igualtat (podria passar ben bé el contrari), ni hi ha cap truc per millorar les coses de cop i volta. De la mateixa manera que mai no hem exclòs l'enginyeria dels estudis universitaris pel fet que, de tant en tant, cau un pont, ni considerem que tots els metges són uns dropos perquè, alguna vegada, algun s'oblida les pinces a la panxa d'algú a qui acaba d'operar, jo considero que determinades generalitzacions sobre la política i els polítics són, a banda d'injustes, profundament indocumentades. I potser, per damunt de tot, són ingènues i puerils. Hi ha gent que no recorda que la majoria de casos de presumpta corrupció se sabien des de feia temps (en algun cas, anys). Però és ara, justament ara, que determinats grups empresarials han cregut oportú fer-los públics, gràcies al fet que determinats membres del poder judicial han fet les filtracions oportunes. En molts casos, algunes informacions molt importants s'haurien pogut publicar fa dos o tres anys, o fins i tot fa més temps. Però ha estat ara, no fa dos anys, o sis mesos. Ara. Justament ara. Que cadascú pensi el que consideri oportú. En tot cas, resulta curiós que, com a conseqüència de xipollejar tot el dia en un bassal d'informació descontextualitzada i mal digerida, la sospita s'hagi convertit en l'actitud habitual dels més ingenus. Abans de parlar d'allaus de casos de corrupció, jo recomanaria a aquests desconfiats que s'ho creuen tot que provin d'entendre la lògica de les notícies. Fa 10 o 12 anys, per exemple, va semblar que els gossos havien embogit: no hi havia dia que no s'informés d'un atac caní a la portada dels diaris. Avui dia, què creuen que passa: ¿que tots els gossos s'han tornat bons o bé que aquesta història ja no té el seguiment histèric de fa una dècada? A veure si ho endevinen.

La corrupció política està profusament documentada des dels mateixos inicis de la democràcia grega, de manera especial als diàlegs de Plató. No sé si forma part o no de la naturalesa humana, ni m'interessa gaire: aquests tipus de plantejaments estan molt bé per fer literatura inflada i tronadeta, però no per entendre res concret. En canvi, sí que sabem certes coses amb una dramàtica precisió, amb tot luxe de detalls, com ara com van acabar totes i cadascuna de les alternatives a la democràcia parlamentària al llarg del segle XX. Totes, sense excepcions. No sé si es tracta tampoc d'una constant històrica, ni m'interessa. No tinc ni idea de què passarà, però en canvi tinc claríssim què voldria que no tornés a passar mai més. Els pallassos que han sorgit, o ressorgit, a Itàlia no em fan ni un pèl de gràcia, i els Robin Hood locals em fan més por que una pedregada.

Abans de proposar determinats canvis radicals convé fer memòria. Per exemple, i ja que hem fet diverses referències a Itàlia, convé recordar que Mussolini va pujar al poder amb la intenció de netejar un sistema parlamentari que considerava podrit. O que Franco es va alçar contra la República amb l'argument, llavors més o menys incontestable, que no funcionava gaire bé.