La democràcia ha jugat amb foc

Miquel Puig i David Fernàndez han tornat a pujar a un escenari, a aquest cop a debatre sobre economia a partir del llibre de Puig Els salaris de la ira (La Campana, 2021). Com deia aquell, després de sentir-los era per aplaudir amb les dues mans.

Vostès mateixos: “Fa 50 anys, un obrer i un pobre eren gairebé el mateix, però allò es va anar acabant, i el treballador era algú que en guanyava prou per donar l’entrada d’un pis, o comprar-se un cotxe i enviar els fills a la universitat. Que avui en dia hagi reaparegut el treballador pobre i que nosaltres ho acceptem és increïble. Un treballador no pot ser pobre, per definició. Ha de guanyar un salari digne. ¿I, si no, en quina societat vivim?”

I aquí tots dos van mirar cap a l’esquerra (per la part que els toca) a veure què deia l’esquerra sobre en quina societat vivim, i, esclar, es van sentir els grills nocturns del sindicalisme clàssic i de la socialdemocràcia que a Espanya van encarnar Felipe González i els seus successors, que han anat deixant la classe treballadora a la seva sort fins que aquesta classe ha decidit que la democràcia tant se li’n fot (¿com li pot importar un sistema que no defensa els seus interessos?) i, en conseqüència, o no vota o ha començat a votar a l’extrema dreta.

I, per això, l’extrema concentració de la riquesa acabarà amb la democràcia si el sistema democràtic no agafa amb fermesa aquella mà invisible que deia Adam Smith que regulava el mercat i li fa fer bona lletra, almenys de manera que els salaris pugin al nivell del que ha anat pujant la productivitat. Perquè, si no, com diu David Fernàndez, no serem un sol poble, sinó tres: “Integrats, precaris i exclosos”.