El 2025 farà 50 anys de la mort de Franco. Mig segle i hem de veure com el franquisme segueix bategant a Madrid. Hauríem d’estar estupefactes. Però senzillament ho trobem gairebé lògic. Per què? Doncs perquè hi ha un corrent de fons a Espanya que es manté. Durant anys va quedar latent, esmorteït. Després ha anat recuperant l’alè i perdent la vergonya. Fins que amb Vox ha aflorat amb tota la seva cruesa. El franquisme torna a estar normalitzat al carrer i és present al Congrés, tot i que ara es disfressa barroerament de defensa de la democràcia i la Constitució. Una defensa esperpèntica, histèrica, amb els braços alçats. Una impostura fenomenal.
La resurrecció del franquisme –amb pregàries públiques incloses contra l’amnistia a l’independentisme– és una derrota de la democràcia, és el resultat de l’oblit de la memòria perpetrat en l’era del felipisme. No ens ha d’estranyar, doncs, que Felipe González faci el joc ara a aquesta vella nova dreta ultranacionalista. És també una dolorosa derrota dels qui van lluitar contra la desmemòria, per exemple Vázquez Montalbán amb aquell monument literari oportunament reeditat, Autobiografía del general Franco, descarnat retrat del dictador, de la seva insignificança personal, de la seva fredor cruel, del seu fanatisme criminal.
En la Transició, recordar el passat negre era enfrontar-se amb els propis dimonis i contradiccions, era haver de posar-se a netejar la caspa de l’estat profund, era denunciar els torturadors i els silencis còmplices, era arriscar-se a un xoc sempitern de les dues Espanyes, era assumir la pluralitat nacional... Massa complicat, massa compromès. Després dels valents passos inicials (legalització del PC, acceptació de la legitimitat republicana de la Generalitat), es va fer una operació de maquillatge i una fugida endavant. ¿Va prevaldre la por o la prudència? El 23-F va acabar de marcar els límits.
Es va triar el camí fàcil: girar full i vendre-ho com un perdó i una reconciliació. El resultat? Mig segle després, la serp nacionalcatòlica i falangista que es va amagar sota l’estora torna a aparèixer i ens està emmetzinant a tots. Senzillament era aquí, esperant el seu moment. Però els jutges no estan preocupats per aquest retorn feixista, sinó per una llei d’amnistia contra uns ciutadans que van gosar posar unes urnes. I surten al carrer –els jutges!– per oposar-se a una llei que simplement haurien de vigilar que es complís.
Després d'una investidura tenyida d'indignació fatxa, el dubte, més que fonamentat, és si Pedro Sánchez, amb la seva majoria plural tan diversa –del PNB i Puigdemont fins a Podem–, tindrà la força i la convicció per fer la Transició que en el seu moment no es van atrevir a fer. És a dir, per anar cap a la plurinacionalitat. El que Sánchez té clar és que Feijóo s’ha abraçat a Vox i que a ell el veuen com l’enemic a batre. Veient com l’estan posant al punt de mira de la seva política d’odi, al president socialista no li deuen faltar ganes d'esbandir d’una vegada tanta caspa ideològica. Una altra cosa és saber si els seus tancaran files, i quan dic els seus vull dir no només la militància o els barons, sinó la gent, els seus votants centristes nacionalistes i una part de la intel·lectualitat. Perquè l’enemic triat per la dreta –el catalanisme– és el que sempre aglutina el patriotisme espanyol: un superglú molt poderós que enganxa des d’Aznar fins a l’excomunista Tamames.
L’altre superglú és la mateixa dreta ultramuntana que, com ha recordat Rufián, porta les quasi cinc dècades de democràcia dient que Espanya es trenca. Aquest altre superglú ha obert una nova majoria al voltant de Sánchez. L’oportunitat hi és. Que ningú, a banda i banda, al PSOE i a l’independentisme, es faci gaires il·lusions té dos significats: és alhora un senyal de maduresa i un senyal de dificultat. A veure què passa. Però estaria bé celebrar els 50 anys de la mort del dictador amb un gir plurinacional que talli de soca-rel el neofranquisme, tant el friqui del carrer com l’enquistat en els aparells de l’estat. O això, o una democràcia franquista PP-Vox. S'accepten apostes.
