Qui té por de la democràcia a Espanya?

Fa trenta anys, mentre l'atenció del món se centrava en el sagnant conflicte a Iugoslàvia, els membres del Parlament de Txecoslovàquia, dividits nacionalment, van aprovar una llei que separava oficialment la República Txeca (Txèquia) i la República Eslovaca (Eslovàquia). El divorci de vellut, nom que es va donar a la divisió de Txecoslovàquia, va seguir la incruenta revolució de vellut que va enderrocar el règim comunista del país el 1989. Hi van participar líders polítics, com Václav Havel (president de Txecoslovàquia) i Vladimír Meciar (primer ministre d'Eslovàquia), que van tenir un paper crucial per guiar Txecoslovàquia a través del difícil procés de fragmentació. Tant la República Txeca com Eslovàquia van seguir els valors democràtics i van decidir desenvolupar i expressar pacíficament les seves identitats nacionals. No es van disparar trets ni es van saquejar ni destruir edificis públics. Tant la República Txeca com Eslovàquia es van incorporar a la UE el 2004 i es van alinear amb els valors europeus. La democràcia, més que el populisme o el nacionalisme, es va convertir en el cor dels dos països. Deu anys després de la fragmentació de Txecoslovàquia, el president Havel va afirmar en el seu discurs anual de Cap d'Any a la ràdio i la televisió estatal txeca l'any 2003: “No puc deixar de pensar que, per molt estrany que fos el que va passar aleshores, és una bona cosa que hagi passat”. Per descomptat, hi havia ànimes infelices a les dues parts, sobretot per l'absència de referèndum, però aquesta sensació de "malestar" no es va convertir en esclats violents i disturbis urbans.

La veritat és que tant els txecs com els eslovacs estaven preparats per al divorci i una nova vida, sense por de gestionar les seves democràcies acabades de néixer. Com Havel va afegir en el seu discurs l'any 2003: "Els txecs i els eslovacs poden estar més a prop que mai, no hi ha animositat i estan units en els seus objectius. Vivim en un món interconnectat i nosaltres, txecs i eslovacs, hi caminem de la mà". Els elogis de Havel i la pràctica de la democràcia van ser sens dubte una de les grans característiques del seu lideratge polític. Sabia bé que la democràcia no podia funcionar sense el respecte a la decència i la dignitat. La democràcia és l'art de donar dignitat a la gent i crear una societat digna. Tanmateix, el populisme, amb la seva arbitrarietat assassina i la seva mortífera manca de sentit, acaba amb tota dignitat i tota decència. Ser un populista a la política espanyola no és un signe de maduresa i excel·lència política. Al contrari, la maduresa és, com en el cas de Havel el 1993, substituir la violència i la por pel diàleg i la comprensió. Que quedi clar: l'acord polític de Pedro Sánchez amb els partits independentistes catalans per concedir-los l'amnistia per tots els càrrecs relacionats amb el referèndum d'independència fallit del 2017 a Catalunya és un acte de celebració de la democràcia espanyola. El que diuen el Partit Popular i l'extrema dreta de Vox sobre l'intent de Sánchez d'alleujar les tensions amb els dirigents catalans és que tan bon punt parla de diàleg, d'amnistia i de perdó, trepitja el contingut ètic de la política. Obliden que fer política no va de servir al propi partit o als que l'envolten, sinó de servir a la societat espanyola en general i als que vindran després. Aquesta és una gran lliçó de la no-violència practicada per Gandhi, King, Mandela i Havel en els últims 80 anys. Les seves arrels més profundes són morals perquè és una responsabilitat, expressada a través de l'acció comuna, una responsabilitat “superior” que demana compassió i sacrifici. Més que ser només una maniobra política, aquesta crida no-violenta de Sánchez cap als independentistes catalans és una autèntica preocupació pel bé comú a Espanya, i és un recordatori de la fragilitat de la condició política humana. Sánchez, com Gandhi i Mandela, defensa la no-violència no només com a qüestió de principi moral, sinó com a arma de lluita política. La seva lluita avui és la de tots els espanyols, una lluita contra la por a la democràcia. Fem la pregunta real: qui té por de la democràcia avui a Espanya? La resposta és senzilla i sempre ha estat la mateixa arreu del món: només els que temen el pluralisme, la diversitat i les diferències tenen por a la democràcia. Els que temen una Catalunya independent i estan disposats a empresonar o matar catalans per la seva creença immoral i immadura, haurien de témer una Espanya ultranacionalista amb un nou Franco al capdavant. Si el pluralisme és una visió vàlida per a la vida política espanyola, llavors és possible el respecte entre els partits polítics espanyols que no són necessàriament hostils els uns als altres. Com diu Isaiah Berlin: “Quan la meva nació és millor que la teva, sé com s'ha de configurar el món i tu has de cedir perquè no ho saps, perquè ets inferior a mi, perquè la meva nació és superior i la teva està molt per sota la meva i s'ha d'oferir com a material a la meva, que és l'única nació amb dret a crear el millor món possible: és una forma d'extremisme patològic que pot conduir i ha portat a horrors inimaginables". Potser els que temen a Sánchez i al seu moviment democràtic cap a la no-violència haurien de témer més les conseqüències del seu nacionalisme patològic i els horrors que pot produir.