Quan la democràcia és el delicte
A punt de celebrar una nova festa de la democràcia, és un bon moment per recordar la persecució que fa la democràcia de la mateixa democràcia i la citació d’un dels demòcrates més pesadament citats de la història, Winston Churchill, que va dir que “la democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home, amb l’excepció de tots els altres que s’han inventat”. Partint d’aquesta base tan poc engrescadora i tant del segle XX, que és on continua aferrant-se la política al segle XXI, tornem a la persecució de la democràcia per part de la democràcia ara que la democràcia ens crida ordenadament a la participació. Tot controlat. Tot censat. Tot pensat perquè el que passi els propers quatre anys també sigui la nostra responsabilitat. No s’ha trobat res millor, encara. No sabem si hi ha res millor que es pugui fer a mida humana. O sí que ho sabem i la resposta és NO. Per això no ens podem queixar. Perquè al món encara hi ha molts règims autoritaris i la gent que en fuig és aquella que molesta tant l’extrema dreta, perquè tothom sap que l’extrema dreta és el garant de la democràcia. Per això el problema que pateix la democràcia no és que el neofeixisme (que es diu així però no és nou) es pugui votar. El problema no el tenim quan hi ha eleccions i som cridades a les urnes, sinó quan la ciutadania decideix organitzar-se democràticament per protestar contra determinades injustícies. Aleshores el sistema ja no ho considera una festa. Normal. El monopoli de la democràcia és per als governs i per a la ciutadania ordenada, no per a la gent que s’organitza per votar sense eleccions i sense permís constitucional. Quan això passa, ja coneixem les conseqüències. Almenys, a l’estat espanyol.
L’Audiència Nacional tracta de terroristes els suposats responsables del Tsunami Democràtic per la crida a les manifestacions de protesta a la sentència del 2019. Contra unes mobilitzacions permanentment democràtiques al llarg dels anys a Catalunya, l’única resposta d’una democràcia consolidada ha estat la judicialització de la protesta i l’equiparació amb delictes com el terrorisme, cosa que demostra la seva incapacitat de respondre de manera democràtica a una crida massiva i responsable de la ciutadania. Recordeu la taula de diàleg? Jo tampoc. Afortunadament, la resposta de països com Suïssa davant la demanda espanyola per obtenir informació sobre el Tsunami ha estat negativa, recordant a les autoritats que en cap cas les protestes d’aquells dies responen a un delicte sinó a unes manifestacions polítiques que, òbviament, tampoc poden ser perseguides en una democràcia plena. Ni mig plena. Certament, les manifestacions no estan prohibides, encara que la irònica (pel nom) llei de protecció de la seguretat ciutadana facilita unes detencions i unes multes sospitoses. La llibertat d’expressió tampoc no està perseguida, sempre que no cantis cançons que parlin malament de la monarquia o facis humor de segons què. No és Turquia, però tenim caps de turc. En aquesta democràcia pàtria es jutja abans uns humoristes catalans per fer un gag sobre la Virgen del Rocío que els 4.000 casos d’abusos per part de l’Església catòlica espanyola. Quines coses. I afegim l’escàndol del llistat dels socis de l’ANC del 2017 en mans dels Mossos i de la policia espanyola en una suposada democràcia amb protecció de dades.
Diumenge no serà una festa. No veig ningú amb entusiasme. Però continuarem sentint a dir que és el millor que tenim i que sense la nostra participació vindran totes les plagues. Fa una mica de gràcia. Només una mica. Molt poca.
