Demana diàleg, prepara el conflicte
ERC i Junts tenien un pla: recuperar la normalitat de la gestió, fer seure el govern espanyol en un espai de diàleg bilateral i agafar forces per al següent embat. El pla hauria estat el mateix en cas que Laura Borràs hagués obtingut un escó més que Pere Aragonès. (Si algú creu que Borràs hauria renunciat a una cimera bilateral amb Pedro Sánchez, és que no la coneix o que no sap de què va la política.) Però tant és. El pla està en vies de fracassar, tot i que pel camí trobem alguns èxits parcials, com ara l’aprovació dels pressupostos. Però el naufragi que s’albira a l’horitzó no és atribuïble a causes domèstiques, sinó a la perversa dinàmica política espanyola. Espanya no té cap interès en normalitzar la situació a Catalunya, i quan dic Espanya em refereixo a un bloc de poder que (encara) no és majoria al Congrés, però domina la judicatura, la premsa, el món econòmic i les capes intermèdies de l’administració. És un bloc liderat per Vox, que empeny el PP i que condiciona el PSOE. Contra això, no hi ha ningú a Catalunya capaç de generar un inèrcia contrària.
L’objectiu és fer que l’actual impàs resulti massa humiliant per als independentistes, que els empenyi fora del tauler. La justícia continua perseguint centenars de persones per afers derivats de l’1 d’Octubre (el diputat Jové i la consellera Garriga són ara al punt de mira) i han decidit atacar la llengua i l’escola amb una contumàcia insòlita, sabent com saben que és un punt on no podem cedir, perquè si comencem a fer-ho pot acabar caient el país a trossos. Mentrestant, el govern del PSOE i Podem no bada la boca, i en el terreny del diàleg bilateral es dedica a marejar ERC amb maniobres dilatòries per tal d’afeblir la seva posició (ja que ERC és el principal adversari electoral del PSC i dels comuns). Per al PSOE, i també per a Podem, l’única prioritat és mantenir-se en el poder i per tant no faran res que es pugui considerar “munició per a la dreta”. És la coartada que utilitzen els progressistes espanyols des dels temps del general Prim.
Aquesta constatació satisfà els independentistes arrauxats, però preocupa i molt els qui, de bona fe, van creure que amb Sánchez i Iglesias al poder s’obria una finestra d’oportunitat. Em temo que entre aquests cada cop hi ha menys gent. Potser ni tan sols Gabriel Rufián, tot i que segur que li dol, perquè ell millor que ningú sap el que passarà si no fa costat al govern: apareixerà a l’últim moment el PNB per cedir els seus vots a canvi d’una concessió tècnica que els analistes de la Cort batejaran com un nou exemple d’alta política. I ens quedarem com estàvem, però més aïllats.
És important que malgrat tots aquests desenganys l’independentisme continuï governant i, si pot ser, ampliï el seu poder a les municipals. No és gaire difícil, perquè el PSC, ara que fins i tot ha renunciat a la defensa del català, probablement ha tocat sostre. Pot pactar, però difícilment manar. I la triple dreta cada cop més s’identifica amb Vox. Catalunya continuarà en mans dels partits independentistes, no perquè ho siguin, sinó perquè han demostrat (sovint amb malaptesa) que volen defensar el país. I els votants catalans encara són prou romàntics per no entregar el poder a simples virreis.
¿El Govern i el sistema educatiu han de desobeir la sentència sobre la immersió? El cor em diu que sí, el cap es pregunta si això és realment possible sense una desobediència general. Amb pena i recança, m’aboco a pensar que Espanya vol conflicte o rendició. Em sembla bé que Aragonès reclami diàleg cada dia; és la seva obligació. Però si el conflicte ens ve imposat, més val que ens preparem per a un altre 1-O. De moment ¿per què no tornem a posar urnes a les escoles, aquest cop per votar sobre el model educatiu?