Tapar les vergonyes

Cada vegada m’irrita més una expressió que em trobo en declaracions de parlamentaris, entrevistes, articles de diari, etc. La gent diu que “ha comès un error” quan el que vol dir de veritat és que ha comès un delicte. Per exemple: “Potser, temps enrere, vaig cometre errors, però ara em dedicaré al treball voluntari”. O bé: “Si he comès algun error, respondré davant dels jutges”. O un periodista pot escriure que una persona determinada “va cometre un error” però l’hauríem de perdonar.

Tinc el mal costum de consultar un diccionari cada vegada que vull entendre el significat complet d’una paraula. I un error és “l’acció d’equivocar-se, de jutjar veritable el que és fals o al revés”, o “un concepte, opinió, doctrina que no està conforme a la veritat”.

A partir d’aquesta definició, sembla clar que els que “cometen errors” ho fan sense voler. El comptable que calcula malament una columna de xifres comet un error, igual que el xef que sense voler posa ingredients que no toquen al seu plat favorit, o el metge que diagnostica malament un pacient. En cada cas, la persona ha intentat fermament fer el que tocava però no se n’ha sortit, i inicialment no era conscient del seu error.

Ara bé, avui en dia, amb massa freqüència es diu dels delinqüents i els assassins -des de gent que extorsiona i accepta suborns, fa un ús il·lícit de targetes de crèdit que no són seves i estafa persones vulnerables o crèdules, fins als que maten la seva àvia amb una destral o llancen un àcid a la cara de la seva exdona- que han “comès un error”.

Però, evidentment, aquesta gent no comet errors: fa una cosa que sap que és contrària a la llei i a la moral pública. Comet un delicte, per dir-ho clarament. En termes religiosos, peca, en el sentit que fa una maldat, tot i que els que se salten un semàfor en vermell han comès una falta menor i els que maten la seva àvia n’han comès una de mortal.

Dir respecte a malfactors coneguts que senzillament “han comès un error” és un eufemisme vergonyós que encobreix la responsabilitat dels seus actes, com si fossin nens que sense fixar-s’hi sumen dos més dos i els dóna cinc. Titllar d’ error un delicte flagrant és criminal.