Dels Àustries als Borbons, passant per Franco
Historiador¿Com fou que Madrid, que a principi del segle XVI no era cap centre agrícola ni comercial de rellevància, ni tenia tradició cultural -com la veïna Alcalá de Henares-, va ser triada per Felip II com a seu de la seva cort? N’hi ha que sostenen que aquella petita villa, que es trobava enmig de l’àrida Meseta castellana, atreia bàsicament perquè els boscos de la propera Sierra de Guadarrama eren excel·lents per a la cacera. Fou sens dubte un gran error polític de Felip II i de Felip III no aprofitar el fet que també eren reis de Portugal, des del 1580, per traslladar la cort i l’administració central dels seus regnes a Lisboa. Això segurament hauria consolidat el seu immens imperi atlàntic i reforçat l’aliança entre la Corona i els notables portuguesos. Però no, aquells monarques actuaven amb una tancada mentalitat castellana, defensiva i recelosa de tota innovació.
En aquest terreny, Felip III només va permetre la petita frivolitat del valido duc de Lerma, que a principis del segle XVII traslladà la cort a Valladolid uns anys, només per beneficiar-se amb operacions especulatives escandaloses que el forçaren a dimitir.
Al principi del segle XVIII la construcció del nou model centralista dels Borbons exigia la construcció d’un sistema radial de comunicacions que fes de Madrid el centre que dominava totes les perifèries, malgrat que eren molt més riques, poblades i obertes a l’intercanvi comercial i d’idees. Així, amb els Borbons, Madrid començà a tenir un caràcter de cort relativament sumptuosa. La noblesa feia els seus palaus a prop dels reis i fins i tot l’incendi del vell alcàsser dels Àustries, el 1734, va permetre a Felip V la construcció d’un palau a la francesa, el Palau d’Orient, més digne del seu imperi.
La construcció de la capital
Amb la revolució liberal del segle XIX s’accentuaren els problemes polítics a causa de l’escassa dimensió i dinamisme de la ciutat. Un dels elements més significatius de la feble nacionalització espanyola del segle XIX fou que el projecte no comptava amb una capital prou important i dinàmica que fos l’atractiu símbol de la nova nació. El 1859, mentre un cònsol britànic podia perfectament comparar Manchester i Barcelona, no li passava pel cap fer-ho entre Londres i Madrid, perquè no hi havia color.
Durant decennis, el nacionalisme espanyol arrossegarà el complex de no tenir una capital a l’altura de les grans necessitats nacionalitzadores. Així, el Madrid del vuit-cents és bàsicament una cort amb uns governs febles que necessitaven ser grats als monarques per imposar-s’hi. Era “ la corte de los milagros ”, tan ben retratada per Valle-Inclán, on vells i nous cortesans, generals i polítics ambiciosos pactaven amb negociants, banquers i especuladors. Sorgiren llavors els grups d’interessos que volien estar a prop del poder polític per fer grans negocis. I evidentment aquell Madrid atreia la gent de províncies que aspirava a promocionar-se fent carrera administrativa o política. Així, les elits madrilenyes del segle XIX, com ha explicat Álvarez Junco, eren clarament dependents del món oficial, mentre que les de Barcelona apareixien com a molt més autònomes, a més de més europees, cultes i innovadores.
Després de la crisi del 1898, serà comprensible que el malestar dels intel·lectuals de Madrid es manifesti reconeixent que no sols no hi havia nación, sinó que tampoc hi havia una capital que pogués qualificar-se d’europea. Per això un dels desafiaments de la modernització espanyola del segle XX serà convertir Madrid en una capital autèntica, i molt més després que Barcelona, amb les agregacions dels municipis del pla, la superés també en població. Des dels governs sorgiren aviat iniciatives per transformar la ciutat: metro, Nuevos Ministerios, la ciutat universitària... Malgrat tot, el Madrid dels anys 30 del segle XX encara era una “ciutat d’empleats públics”, com sostenia Josep Pla, que la coneixia prou.
L’intent d’industrialitzar
No hi ha cap dubte que la dictadura franquista, amb les seves obsessions centralitzadores, beneficià notablement Madrid. Ja des dels anys 40 s’accentuà la tendència a la concentració de les decisions polítiques i financeres a la ciutat per convertir-la en “la capital del capital”, tot forçant-hi la instal·lació de la seu social dels principals bancs, de les grans empreses públiques-Telefónica, Renfe, Seat, etc.- i de bona part de les privades. També hi hagué un important, i fallit, intent franquista de fer de Madrid una urbs industrial, amb la creació de grans empreses, sobretot del metall -Pegaso, Barreiros, Perkins, MMM-, que no van resistir les crisis econòmiques. El gran Madrid del franquisme fou també el resultat de la política d’agregació dels municipis propers realitzada els anys 1947-1954, que suposaria que la capital tingués un terme municipal 7 vegades més gran que el de Barcelona i que així la pogués passar clarament en el rànquing de població.
Tal vegada el més significatiu de la democràcia és que, malgrat l’existència de l’estat de les autonomies, tots els governs han volgut consolidar Madrid com el principal centre del poder polític i econòmic. No sols s’ha tractat de refermar l’autoritat del govern central sobre els autonòmics, també hi ha hagut la tendència a incentivar a la ciutat la presència dels principals serveis financers i de les empreses multinacionals.
Els plans estratègics de l’etapa Felipe González van ser fets amb la voluntat de consolidar la funció de centralitat de Madrid. Això era fonamental també per a la política clientelar i per a la “cultura de la subvenció”, impulsada tant pel PSOE com pel PP, que exigeix que Madrid sigui el centre recaptador i distribuïdor dels recursos públics. Aquesta tasca es justifica afirmant que es defensen els interessos de tot Espanya, quan en realitat només ho són de la classe dirigent instal·lada a Madrid. Així, no ens ha d’estranyar que avui la Comunitat de Madrid sigui l’única de les 17 on predomina la població que se sent molt majoritàriament espanyola, mentre que el sentiment de ser “madrileny” sigui força minoritari. És la prova de la tesi que la ciutat ha esdevingut el millor símbol de l’Espanya oficial del règim del PP i del PSOE.