Els deliris de Pablo Motos
Divendres passat Antena 3 va estrenar un nou format basat en la competició entre famosos. El desafío està inspirat en una de les seccions d'El hormiguero on la col·laboradora Pilar Rubio duu a terme uns reptes que exigeixen molta perícia. El nou programa és una versió concentrada de reptes consecutius executats per famosos com David Bustamante, Gemma Mengual, Jorge Sanz, Ágatha Ruiz de la Prada o Kira Miró. Durant vuit setmanes tots competiran entre ells fins a erigir un campió absolut. Servir una copa de vi amb una excavadora, fer diana practicant el tir amb arc, memoritzar les capitals del món o superar una prova d’apnea van ser alguns dels primers desafiament. El programa no va aconseguir impactar per la dificultat dels reptes ni va esborronar els espectadors pel seu risc.
El plat fort del programa, però, va ser molt més còmic. El productor del format és Pablo Motos, i com no podia ser d’una altra manera va tenir el seu gran homenatge en l’estrena televisiva. El presentador va revelar que el programa va néixer quan va tenir la idea boja de cantar el Nessun dorma, la famosa ària del Turandot de Puccini. I havia arribat el moment d’ensenyar-nos-ho a la resta de la humanitat, que no desitjàvem altra cosa que veure’l cantar a ell. Motos va assegurar que s’havia passat deu dies preparant-se amb l’assessorament d’Ainhoa Arteta. Vestit amb un esmòquing i acompanyat d’una orquestra, van sonar les primeres notes. I amb el primer "Nessun dorma" que va sortir de la boca de Pablo Motos ja vam notar que patiríem. A l’ària li havien eliminat un parell d’estrofes perquè el presentador no morís ofegat en l’intent. L’afinació era més aviat dubtosa i el seu rostre congestionat era més terrorífic que emocionant. Més que cantar, cridava. I més que un tenor, semblava un hooligan amb corbata de llacet. I quan van arribar els "Vincerò!" del final, com a espectador experimentaves vergonya aliena. Això sí, el realitzador mostrava les cares de fascinació forçada dels pobres concursants, que ves a saber què els passava pel cap havent de viure aquell moment davant de les càmeres. L’èxtasi teatral de Roberto Leal, el presentador, feia riure, i uns focs artificials van esclatar darrere del cantant mig escanyat. L’orquestra va culminar la peça amb una èpica digna de les grans vetllades musicals, i el públic es va aixecar per aplaudir.
L’espectacle va ser ridícul però el programa el va embolicar d’una efusió i una grandiloqüència que semblava que Pavarotti hagués ressuscitat i hagués reaparegut com un miracle al mig del plató.
El desafío va semblar un programa fet a mida per donar cabuda a l’ego de Pablo Motos i la seva vanitat televisiva. Una estrena preparada per ostentar els seus deliris musicals. Perquè ningú s’exposa a aquell circ si no està convençut de l’entusiasme que creu que provocarà en els altres. És digne d’estudi com la fama i l’èxit arrosseguen alguns personatges a perdre la percepció d’ells mateixos i acaben confonent la dedicació professional amb l’exhibició personal.
