El deliri de Netflix

Black mirror ha tornat a Netflix amb Bandersnatch, un capítol que passarà a la història de la televisió perquè inaugura amb normalitat i eficàcia la possibilitat que l’espectador interactuï per decidir l’evolució de la trama. No és una sèrie de múltiples capítols. És un sol capítol no lineal amb desenes d’episodis intrínsecs. Pots viatjar diverses vegades pel relat descobrint diferents camins i finals. El protagonista és Stefan Butler, un noi amb un greu trauma d’infantesa que intenta dissenyar i programar un videojoc inspirat en Bandersnatch, la novel·la preferida de la seva mare. Aquesta és la llavor incipient que l’audiència farà créixer a base de triar, en un temps límit de deu segons, les opcions que se li presenten al protagonista. De tant en tant s’atura l’acció i s’obre un senzill menú a la part inferior de la pantalla. Mitjançant el comandament a distància has triar des de possibilitats aparentment intranscendents (els cereals que menja, la música que escolta, o entre mossegar-se les ungles o estirar-se el lòbul de l’orella, per exemple) fins a qüestions que semblen determinants per al destí (acceptar o no una oferta de feina, visitar o no el metge, prendre’s o no la medicació o altres accions més radicals).

Segons com, dones una mica de volta, tornes al punt de partida per escollir un nou camí o entres en algun bucle absurd, però si perseveres pots penetrar en una dimensió narrativament molt bèstia. La interactivitat, sobretot a l’inici, et genera una mica d’inquietud perquè quan tries penses que potser renuncies a una cosa millor. El comandament, sempre a la mà. Si trigues massa o et negues a escollir, la plataforma tria automàticament per tu. L’exercici en solitari és més àgil i embriagador que fer-ho en grup.

És una proposta fascinant tant des del punt de vista tecnològic com de guió. Perquè quan formes part de l’engranatge narratiu, encetes una batalla amb tu mateix. Et crea el dilema de triar les opcions que moralment comparteixes o lliurar-te a la irresponsabilitat per recórrer camins més extrems. Com més explores, més apassionant és. El protagonista pot arribar a prendre consciència de la teva existència com a espectador. És on ensopeguem amb la potent essència de Black mirror. El diàleg entre la ficció i la teva realitat, entre el 1984 en què es desenvolupa el relat i el futur (que és el teu present com a espectador). És meravellós el moment en què les teves eleccions comencen a inquietar el protagonista i formes part de la seva bogeria, quan sospita que hi ha algú més que controla les seves decisions. Bandersnatch fins i tot juga, amb un humor molt fi, amb la mateixa plataforma de Netflix, la filosofia de l’entreteniment i els gèneres audiovisuals com a llenguatge. El capítol està esquitxat per minúscules picades d’ullet a Black mirror i a les opcions narratives del mateix capítol. “La manera com acabi és irrellevant. El que importa és com afecten les nostres decisions al llarg de la ruta”, diu un dels personatges sobre el videojoc. És ben bé això. Però recorda que, a Bandersnatch, el nivell d’adrenalina que descarreguis davant la pantalla només dependrà de la teva predisposició a endinsar-te en el joc, no de prémer botons.