Dijous passat la justícia dels Països Baixos va condemnar el líder del partit ultradretà Forum voor Democratie (Fòrum per la Democràcia, FvD), un individu anomenat Thierry Baudet, a retirar diversos missatges de Twitter en què comparava les restriccions dictades en aquell país contra el coronavirus amb l’Holocaust, i li prohibí formular en el futur aquesta mena d’analogies (un nen a qui se li impedeix acudir a una festa infantil per raons sanitàries és com un infant marcat amb l’estrella groga en un gueto nazi...) sota l’amenaça d’una forta multa. Segons els jutges neerlandesos, aquesta mena de comparacions “minimitzen” l’Holocaust i suposen un menyspreu per a les víctimes d’aquell atroç crim de masses.
Això ha passat als Països Baixos, no a Espanya. Ha passat en una nació que sap de primera mà què va ser el nazisme, perquè en suportà l’ocupació durant cinc anys; en una terra que té experiència directa de l’antisemitisme hitlerià: el 75% dels jueus que hi residien abans del 1940 van ser deportats i assassinats; 105.000 dones, homes i criatures en total. Allà, doncs, hi ha assumptes amb els quals no es pot jugar.
Com que l’Espanya oficial no va ser mai “alliberada” ni “depurada” –en el sentit europeu d’aquests mots– del nazifeixisme, al sud dels Pirineus les comparacions més aberrants surten gratis. Ja durant la guerra de la llengua de 1993-1996, Federico Jiménez Losantos assegurava impàvid que, a Catalunya, els castellanoparlants eren perseguits per “una especie de Ku-Klux-Klan difuso”; per les mateixes dates Alejo Vidal-Quadras –sempre inventiu– establia un primer paral·lelisme entre el sistema escolar català i l’apartheid sud-africà, tot i que no s’atreví a fer-ho des del PP, sinó des d’una instrumental Fundació Concòrdia.
Amb aquests precursors i aquests precedents d’impunitat, ara el deliri ha esdevingut irrefrenable, i l’existència de tres partits (PP, Cs i Vox) en pugna despietada per l’hegemonia de l’ultranacionalisme espanyol alimenta una dinàmica de subhasta a l’alça, de a veure qui la diu més grossa. Canet de Mar és avui Soweto i demà Alabama o Arkansas, i el nen de l’escola Turó del Drac tant el poden identificar amb Nelson Mandela com amb Rosa Parks (carai, quina precocitat, en una criatura de P5!). Uns dirigents del PP adverteixen que els castellanoparlants acabaran obligats a portar un braçalet distintiu, com els jueus a l’Europa hitleriana, i uns altres reclamen a Pedro Sánchez que enviï protecció armada a aquesta família de Canet, que sembla en perill imminent de ser linxada per les turbes separatistes, com si fóssim al Deep South americà durant les presidències d’Eisenhower o Kennedy.
Per si aquestes analogies exòtiques no resultaven prou entenedores per als electors que hom vol intoxicar, Carlos Carrizosa decidí recórrer a ETA i sostingué que “Canet es una especie de Ermua, salvando las distancias” (les distàncies que van de la misèria moral a l’abjecció, suposo...). I, després d’haver banalitzat a còpia de repetir-los conceptes com “règim totalitari”, “segregació”, “verí nacionalista”, “cacera humana” o “refugiats lingüístics” (els que Ayuso està disposada a acollir generosament a Madrid), Pablo Casado acusa directament la immersió lingüística de tortura física: a les criatures que parlen castellà se’ls prohibeix anar al lavabo i se’ls carrega de pedres la motxilla. ¿Aquest home s’ha pres alguna cosa o parla així de manera natural?
Davant d’una allau tan gran de barbaritats i de deliris, les opinions unionista i tercerviista catalanes no ho tenen fàcil per mostrar-s’hi indulgents, per sostenir que hi ha alguna relació entre el discurs de l’aglomerat Casado-Arrimadas-Abascal-Carrizosa-portadistes d’Abc, La Razón, El Mundo, etcètera i la realitat de la Catalunya d’avui. Però, com que condemnar sense pal·liatius les tòxiques fantasies espanyolistes els podria fer semblar proindepes, han optat per una diguem-ne equidistància. Sí, les “hipèrboles” dels líders del PP, Ciutadans i Vox són forassenyades i incendiàries. Però ¿i “les amenaces enviades per escrit contra els pares i el nano” (recordem-ho: dos tuits) a les quals la Generalitat no ha donat “una resposta contundent”? Així, ¿un govern democràtic té l’obligació de rebatre les bajanades que escrigui a la xarxa qualsevol friqui? ¿Des de quan la Moncloa replica els milers de disbarats que fan circular per les xarxes els suposats defensors d’Espanya?
Aquells que pretenen descriure la meitat o més dels catalans com una llopada de racistes, una tropa de nazis sense pietat i de terroristes en potència capaços d’assetjar un pobre pàrvul indefens, els que igualen això amb “la intransigència autòctona”, no saben posar gaires exemples d’aquesta última: aquella vella consigna d’“Espanya ens roba”, l’episòdica qualificació de l’espanyol com un “Estat feixista”... I jo pregunto: ¿algun líder independentista de primer rengle ha dit mai aquestes coses en seu parlamentària, a Barcelona o a Madrid? ¿Els partits independentistes de govern n’han fet bandera i programa, d’aquelles consignes? ¿Quan?
En un cas com el de Canet, en què la realitat i la veritat estan tan decantades a una banda, jugar a l’equidistància –com fa Pedro Sánchez– és fer-li el joc a la més indecent mentida.
