Un delinqüent apreciat
AQUESTA CANTARELLA del Barça de "nosaltres no renunciem a la nostra filosofia de joc" s'hauria de revisar quan convé. M'agrada molt, aquesta filosofia. Disfrute, de veritat, com mai no ho hauria imaginat (i ja són molts anys imaginant). Però hi ha equips com el Chelsea, el Milan i el Madrid, entre d'altres, que just per voler jugar un bon futbol se n'aprofiten.
Si l'altre l'únic que pretén és esperar el teu error humà, per què li dónes eixa oportunitat? Això dels principis irrenunciables està molt bé. Ho dic sense un bri de conya, però mai contra trilers del futbol. Un exemple: si un empresari ètic ha de negociar amb un altre de manifestament immoral, supose que el més adient és prendre mesures perquè no t'estafe. No es tracta de renunciar a res, sinó de fer una excepció normal en totes les regles. Més encara quan la història s'ha repetit.
No vols la pilota?, doncs me la quede jo però amb una defensa reforçada. Zero a zero i ja t'espavilaràs quan vingues al Camp Nou. Escric aquesta nota després de la tornada de la Copa del Rei contra el Madrid i amb molta antelació de la Champions contra el Milan. Dos partits molt diferents. Jo al Madrid li hauria jugat esperant-lo a la contra, que ells no saben jugar a l'atac; amb el Milan, jugaria a guanyar o perdre amb la filosofia del Barça. No queda un altre remei. Sóc conscient que tots els aficionats xalem fent d'entrenadors. No en sé gaire, d'estratègies, però al joc de les cartes passa una cosa semblant: ja saps qui és un joquero (amarrador) o un agosarat. Així doncs, sabent amb qui et jugues els titos (euros), actua en conseqüència.
NOU DEL MATÍ en un bar del poble del Saler. Estic a la barra, fent-me un cafè amb llet abans de fer un passeig d'aire més o menys pur entre els pins que encara queden. Entren dues parelles joves. Un dels paios porta una samarreta amb aquest eslògan: " Soy vividor, follador y del Real Madrid ". Com sóc una persona educada, m'evite la temptació d'apallissar-lo. Seuen en una tauleta i el de la samarreta ve fins a la barra, demana cafè amb llet per a tots en " vaso " i " churros ". El cambrer li diu que no en tenen.
- ¿Cómo que no tienen churros? -indignat.
- Pues no -resignat.
- ¡Pues nos vamos!
D'immediat dóna l'ordre als altres per marxar del bar. Mentre se'n va, l'individu renega cosa de no dir per l'absència de " churros ". El cambrer, estranyat, em comenta que no entén el cabreig. Ni ací, ni en cap bar, hem tingut mai xurros, afegeix. Li explique que aquests quillos madrilenys són incapaços d'entendre res que no siga de la seua zona. Ho aprofite per fer una mica de proselitisme valencianista fins que el tinc ben calentet. Es pensen que som els seus criats, li etzibe finalment. Així li entre un còlic nefrític mentre es menja els xurros, arrodoneix ell.
ELS DE MOVISTAR (Telefónica) són un cas com un cabàs. Quatre anys enrere vaig tindre una trifulga comercial amb ells. Volia canviar de companyia, els ho comunique i l'home que em va atendre, d'accent sud-americà, em diu que he de pagar la permanensia . Ja ho sé, pollo. Un moment després m'anuncia que he de pagar dos-cents euros i escaig (l'escaig no el recorde). En castellà, perquè l'empleat devia ser del Perú i seguidor de Vargas Llosa, li torne a comunicar que d'això res de res, que pagaré la part proporcional de la permanensia , és a dir, em falten tres setmanes per acabar i pagaré tres setmanes i no tot l'any. Correcte? (en valencià). No, señor . Doncs vostè mateix. Bon dia tinga.
Cada setmana em telefonaven amenaçant-me. Mesos més tard ho féu una advocada, també amenaçant-me. Li dic: els espere als jutjats. Penge. Minuts després de nou l'advocada: pague només la part proporcional. Fet. Des d'octubre passat Movistar em truca sovint per ofertar-me tarifes bones. Ho accepte, però passa el temps i no donen la conformitat, perquè consulten el llistat i s'adonen que sóc el morós que es va negar a abonar-los els diners que em demanaven. Un delinqüent, vaja. Potser acabe presidint el Consell d'Administració de Telefónica, a la vora de Rodrigo Rato (o el meu preferit, Edu Zaplana).