Qualsevol estranger que hagués vist les campanades d’enguany a TVE i tingués coneixement de la polèmica posterior no entendria absolutament res. Veuria una dona que en un moment donat de la retransmissió en directe treu un cromo amb la il·lustració d’una vaqueta i l’ensenya a càmera. Que aquest gest hagi ofès algunes persones el podria portar a pensar que a Espanya hi ha una religió que adora els remugants cornuts. Se li hauria de donar molta més informació per tal que es faci càrrec de la gravetat dels fets: que hi ha unes coses que es diuen estampetes, que són representacions de sants. Sí, sí, també dibuixos, però de figures i personatges del passat que els creients catòlics tenen en alta estima, cosa que potser faria l'efecte que a la Península el catolicisme és hegemònic i majoritari. Li hauríem de dir que no, que de fet aquesta societat fa dècades que va començar un procés imparable de secularització i que totes les enquestes descriuen una baixada abrupta del nombre de creients. I doncs, a qui ha ofès la broma si la majoria no coneix Jesús i Maria més que com a figures de pessebre? Doncs a unes organitzacions particulars que no acaben d’entendre que en democràcia Déu ha de quedar per sota de les lleis humanes, que els ciutadans tenen tot el dret de mofar-se de símbols que per a altres són sagrats. En això consisteix precisament la secularització d’una societat: en dessacralitzar els elements que la política religiosa ha estat imposant durant segles. Per què ha de ser més sagrada una estampeta que el dibuix de l’Amy Winehouse que tinc jo penjat a la paret?
Però les organitzacions de cristians ofesos, ens preguntaria el nouvingut, poden fer això? Poden denunciar algú per un cromo amb un dibuix? Ai, feines tindríem a explicar-li la complexitat del tema de la llibertat d’expressió i que entengui que aquí es va eliminar el delicte de blasfèmia, però després es va crear el d’ofensa al sentiment religiós. Per no embolicar encara més la troca no li explicarem que l’Església catòlica, tot i tenir menys seguidors que mai, disposa d’un poder inaudit en un país que en la seva Constitució diu que és aconfessional. És a dir, que no té preferència per cap religió concreta i les tracta a totes per igual. Principi que s’incompleix de manera sistemàtica i flagrant amb un pacte postfranquista anomenat Concordato segons el qual els que creuen en la Immaculada Concepció, la resurrecció, àngels i dimonis i altres éssers fantàstics mereixen tenir uns privilegis gens espirituals, uns privilegis d’allò més mundans i materials. De fet, només que es confisquessin a l’Església tots els béns infrautilitzats de què disposa potser s’acabarien els problemes d'habitatge.
Al nostre convidat li hauríem de deixar ben clar que l'opinió pública majoritària està en contra d’aquest vestigi, el de les ofenses religioses. Més encara des dels qui són o diuen ser d’esquerres, que en aquest sector es defensa la llibertat d’expressió per damunt del que puguin dir les organitzacions religioses. “O sigui que aquí es podria criticar l’islam?”, ens preguntaria el pobre ignorant. Llavors li hauríem d’explicar que depèn. Que hi ha sectors d’una dreta excloent que no vol immigrants que no fa res més que criticar la religió de Mahoma mentre afirmen que el cristianisme és part de la nostra cultura i s’ha de defensar i no es pot ofendre, etc. D’altres creuen que es pot ofendre els catòlics, però no la religió dels musulmans perquè això seria un delicte d’odi, islamofòbia. Com veurà l’interlocutor que tingui la paciència d’escoltar totes aquestes explicacions, el problema és que en això de la llibertat d’expressió abunden els tramposos, els que la defensen només quan estan d’acord amb el que s’expressa. I això, esclar, no és llibertat ni és res, és pura hipocresia.
