Del Rubicó fins al Segre

Quan el 23 de gener passat la majoria del Parlament de Catalunya va iniciar el procés per fer efectiu el dret dels catalans a decidir el seu futur polític, els sectors més conservadors d'esquerra i dreta de la Pell de Brau van començar a patir els efectes de les urticàries. En aquest sentit, des de llavors, la premsa catalana i espanyola ha anat plena de metàfores per explicar el nou camí que ha iniciat el Principat. Però entre totes les emprades -des de les escrites pel sempre espantadís Antoni Puigvert fins a les de l'inclassificable Pedro J. Ramírez, passant per la més variada fauna política i periodística- hi ha destacat amb llum pròpia una expressió que vol descriure la realització d'un gest decisiu i alhora ple de riscos: creuar el Rubicó. Aquest és un riu del nord de l'actual Itàlia que, al segle I aC, marcava la frontera entre els territoris de Roma i els de la Gàl·lia Cisalpina. I, en aquells temps reculats, la legislació romana prohibia travessar-lo amb un exèrcit, com a mesura per protegir la capital de les ambicions dels caps militars romans.

El xoc dels generals. L'any 49 aC, però, en plena pugna entre Pompeu i Juli Cèsar, els dos grans generals de l'època, aquest darrer, després de pronunciar l'emblemàtica frase " Alea jacta est " (la sort ha estat llançada) va decidir deixar la Gàl·lia i creuar el riu amb els seus exèrcits. Amb aquesta acció ja no hi havia possibilitat de fer marxa enrere, i la guerra civil entre els partidaris de l'un i de l'altre estava servida. Antics aliats, Pompeu i Juli Cèsar representaven dues concepcions diferents pel que feia al futur de la República, dues concepcions que van entrar en col·lisió amb l'entrada de Cèsar, al capdavant de les seves legions, a la capital romana i que van protagonitzar un dels conflictes més importants de l'antiguitat.

El setge de Lleida. I va ser precisament en terres de l'actual Catalunya on va tenir lloc una de les batalles més decisives d'aquesta guerra civil. Anem-hi: després d'entrar a Roma, Cèsar va decidir dirigir les seves forces cap a un dels territoris on el seu enemic era més fort. Per això, va tornar a creuar el Rubicó (aquest cop en sentit contrari al de la primera vegada) i es va plantar a Hispània. Allà va posar setge a la ciutat d'Ilerda (l'actual Lleida, ubicada llavors dalt del turó on avui destaca la fantàstica Seu Vella), defensada, segons les cròniques de l'època, per prop de 25.000 seguidors de Pompeu. Tot i que un altre riu, en aquest cas el Sícoris (Segre), li va jugar una mala passada -a causa d'unes pluges primaverals que en van fer pujar sensiblement el nivell, cosa que va arrasar el campament que els homes de Cèsar havien aixecat a la seva llera-, la capacitat militar del futur amant de Cleòpatra va aconseguir fer fugir de la ciutat les tropes del seu arxienemic. I va ser un error que pagarien car, ja que, a camp obert, la batalla acabaria amb una sonora desfeta de l'exèrcit de Pompeu, que, a partir d'aquell moment, va veure molt debilitada la seva potència militar.

Un gran estrateg. Poc després, les batusses es van traslladar a les terres gregues, on finalment es decidiria el futur de la guerra. Així, el 9 d'agost del 48 aC, dos impressionants exèrcits van xocar a Farsàlia. En aquest enfrontament decisiu, Juli Cèsar va compensar la inferioritat numèrica de les seves tropes amb una extraordinària direcció militar, basada en la rapidesa de moviments d'unes legions, les seves, amb una experiència de combat molt superior a les del seu enemic. La derrota de Pompeu va ser inapel·lable, i el final de la contesa va anar aparellat a la fugida de Pompeu cap a Egipte, on esperava trobar l'ajuda del faraó Ptolemeu XIII, germà i enemic mortal de Cleòpatra.

Destins paral·lels.Però el guió del final de Pompeu va quedar escrit amb la sang dels milers d'homes que va perdre a l'esplanada de Farsàlia. Ptolemeu XIII, en un atac de pragmatisme, va trair l'antic aliat i, després de fer-lo assassinar, va ordenar que el seu cap fos enviat a Cèsar com a regal. Només 4 anys després, un 15 de març del 44 aC (per tant, ahir se'n van complir 2.057 anys), Cèsar rebria la mateixa medicina. Aquell dia, el gran heroi romà va ser assassinat per antics seguidors del seu enemic. El lloc triat no podia ser més simbòlic: als peus d'una estàtua de Pompeu, en l'indret on es reunia el Senat romà, aquell mateix Senat l'autoritat del qual ell havia desafiat quan cinc anys enrere havia decidit creuar el Rubicó i canviar de manera decisiva el curs de la història.