Del federalisme a l’independentisme

Resulta una decisió difícil canviar el sentit del vot, quan de manera més o menys convençuda o entusiasta, una s’ha mantingut fidel a unes sigles. Voldria fer una mica d’història perquè es pogués comprendre un gir que m’ha portat a mi, però també a molts altres que venim de l’òrbita de les esquerres, a demanar el vot per l’independentisme.

Vaig militar en el PSUC durant els meus anys universitaris i fins al 1968. Per raons que ara no fan al cas vaig desvincular-me del que havia estat aquesta organització, però, tot i ser molt crítica amb el paper de les esquerres durant la Transició, he votat sempre el PSUC i la seva hereva. Fins ara. Fins fa ben poc estava convençuda que ICV, malgrat la seva força relativa, podria servir d’element corrector d’un PSC massa atrapat entre les xarxes del PSOE. Des dels seus orígens, tant el PSUC com ICV havien assumit que els catalans -vinguéssim d’on vinguéssim- som un sol poble, havien defensat el dret a l’autodeterminació de Catalunya i havien reivindicat el caràcter plurinacional de l’estat espanyol. Tot plegat implicava acabar evolucionant, amb la consolidació de la democràcia i de l’estructura autonòmica d’Espanya, cap a un estat federal. Però per a això era necessari comptar amb una esquerra espanyola disposada a acceptar uns canvis constitucionals que ni abans ni ara ha volgut assumir, ja sigui per convicció ideològica -només cal escoltar o llegir Josep Borrell- ja sigui, simplement, per por de perdre el seu viver de vots. Pactar amb el PSOE una reforma federal de l’Estat ha estat i seguirà sent impossible.

ICV va intentar exercir -i a vegades ho va aconseguir- d’element corrector de vocacions massa centralistes, i en el marc de Catalunya va ser durant molts anys un implacable, relativament petit però no insignificant, adversari de les polítiques conservadores de CDC. Si la memòria no m’erra, crec que Rafael Ribó és l’únic polític del Parlament que va arribar a treure de polleguera Jordi Pujol per la claredat i la duresa crítica de les seves intervencions. I seria injust no reconèixer, a pesar dels retrets de certs esquerranistes, que a l’Ajuntament de Barcelona ha tingut sempre un pes important a l’hora d’impulsar, en la mesura de les seves possibilitats, unes polítiques socials progressistes.

Primer el PSUC i després ICV havien aconseguit , no sense dificultats, no ser subsidiaris del PCE o d’Esquerra Unida, i mantenir la seva pròpia personalitat. Però en el moment que va començar a créixer el moviment independentista i quan aquest moviment podia esdevenir hegemònic, a ICV li van començar a tremolar les cames per por de perdre el nord i d’acabar sent engolida pel catalanisme conservador.

Davant de l’ascens de l’independentisme i davant del temor a perdre una part de les seves bases electorals, ha acabat firmant una aliança amb una organització política espanyola, Podem, caracteritzada per la seva escassa implantació territorial a Catalunya -és lògic, perquè és una força en construcció-, per la seva ambigüitat ideològica i per una indubtable capacitat d’atracció, almenys en teoria, sobre les classes populars. Quan Pablo Iglesias parla de “los de arriba y los de abajo ” no sé exactament què vol dir. Perquè un botiguer de Sants o un petit empresari de Girona, posem per cas, ¿pertanyen a “ los de arriba ” o a “ los de abajo ”? Quan afirma que “ no son ni de derechas ni de izquierdas ”, em pregunto què són. I a canvi d’aquesta capacitat d’atreure certes capes socials, què pot oferir ICV a Podem? Al meu entendre, una relativa però important implantació territorial i espai polític. ¿De veritat creuen els dirigents d’ICV que el pacte que ha desembocat en Catalunya Sí que es Pot satisfà una bona part dels seus militants i dels seus votants? ¿De veritat estan convençuts que es pot trasplantar l’experiència de les eleccions municipals -jo vaig donar suport actiu a Ada Colau, i no me’n penedeixo- a les eleccions al Parlament de Catalunya? Diu Jordi Borja, en un article a La Vanguardia (10/09/15), que les esquerres “tenen el deure, tant ara com ha estat històricament, d’unir les classes populars de Catalunya, siguin independentistes o no”. Indubtablement aquesta hauria de seguir sent la vocació d’ICV, però lamentablement la seva candidatura, amb proclames etnicistes, amb crides a la Catalunya mestissa, el que fa és fraccionar el vot d’aquestes classes populars. Els qui són d’origen extremeny o andalús no són immigrants, són catalans, i com a tals se’ls ha de tractar, i se’ls ha de convèncer amb propostes clares que emancipació social i nacional són dues cares d’una mateixa moneda. Ni l’una ni l’altra arribaran de la mà del PSOE, còmplice per activa o per passiva de la progressiva recentralització de l’estat espanyol.

Els qui hem passat del federalisme a l’independentisme no som il·lusos, com alguns afirmen. Som conscients que entre independentistes hi ha moltes diferències ideològiques i que això plantejarà molts problemes després de les eleccions. Som conscients que la reacció espanyola serà duríssima i que la batalla serà molt llarga. Però també som conscients que val la pena intentar trencar un marc constitucional que ens ofega.