Del 27-S al 20-D

El 27-S ha estat un èxit indiscutible. Després de cinc anys d’impuls creixent hem tingut la verificació democràtica que volíem. Per primera vegada -res a veure amb les eleccions del 2012- la qüestió de la independència era el punt central dels programes dels uns i els altres, a favor i en contra.

Els resultats són extraordinaris es mirin com es mirin. La suma de Junts pel Sí i la CUP és superior al resultat de l’independentisme escocès en el referèndum de l’any passat i equiparable al de l'últim referèndum quebequès no reeixit.

Des del punt de vista de legitimitat democràtica, l’objectiu del 27-S està aconseguit. L’estat espanyol i la UE, les referències institucionals amb qui tractarem les següents decisions, saben que Catalunya ha entrat a la seva agenda política. I que ho ha fet de forma irreversible.

Junts pel Sí ha sabut expressar tota la potència del moviment sobiranista, amb la CUP, tot i que implica una certa renúncia a la riquesa i la diversitat d’opcions impulsores del projecte alliberador de Catalunya.

El nou mapa polític català està pendent de definició a partir de la nova sociologia electoral: 77% de participació, l’espanyolisme descarat de C’s, l’èxit de la CUP, el fracàs dels qui pretenien negar el caràcter plebiscitari de les eleccions (CSQP, PSC, Unió, PP).

L’èxit del sobiranisme és el que ha creat l’espai social i polític per a Ciutadans. I és la proposta i l’entusiasme col·lectius pel concepte de nou estat el que ha permès a l’Estat i als seus agents mobilitzar en sentit contrari tants ciutadans fins ara llunyans o indiferents a la política catalana.

El més important, però, és la resistència positiva que la societat catalana ha demostrat als intents d’arrossegar-la a la confrontació. En aquest sentit, el fracàs de C’s ha sigut total i la dada es converteix en una base certa de treball per al futur, des del respecte i la claredat, en relació a tants ciutadans més temorosos que convençuts, més desinformats que adversaris reals de la llibertat catalana.

Convèncer una part significativa d’aquests catalans i catalanes serà l’única forma de sortir del principal risc que els resultats també ens mostren. El de l’empat infinit, el de l’enquistament d’una situació sense sortida aparent ni definició democràtica inapel·lable en un sentit o en un altre.

L’exigència unitària segueix sent fonamental. En el concepte més ampli i transversal, des de la CUP fins a CDC, passant pel socialisme sobiranista de MES i la força central d’ERC.

Aquest és el repte que s’ha de superar amb la investidura del president i la formació del nou govern. Sense quedar-nos atrapats en personalismes o exigències absolutes per part de ningú.

Amb la mateixa exigència, hem de preservar la diversitat real del catalanisme compromès amb l’emancipació catalana. Si volem ampliar l’espai de suport al sí, és a dir, si volem passar del 48% al 60% o més de vot afirmatiu en un futur referèndum, haurem d’emprar totes les veus, tots els accents, a dreta i esquerra, per adreçar-nos al cap i al cor de cadascun dels catalans.

Des del centredreta català, a l’empara legítima del rol real i simbòlic del president Mas, es practica l’abraçada de l’ós més descarada sobre ERC. El projecte de refundació convergent entorn del seu únic actiu polític vigent, el president Mas, és ben visible.

Es presenta Junts pel Sí com a embrió de l’SNP català, del Partit Nacionalista de Catalunya que, amb un cert accent socialdemòcrata, ocupés l’espai de la vella CDC, avui cremada en el foc de la seva pròpia trajectòria.

Les esquerres catalanes no podem restar presoneres de l’empat infinit com a millor excusa per a la pseudounitat que ens convertís gradualment en l’ala socialdemòcrata del nacionalisme català. La definició de la Catalunya estat es formula avui en termes de convicció democràtica, no de nacionalisme polític.

És així que hem d’afrontar les converses per a la formació de les candidatures més adequades per a les properes eleccions generals. No podem caure en l’error de considerar-les com un segon plebiscit. És el pitjor terreny i el pitjor moment. El debat entre velles i noves dretes i esquerres espanyoles prendrà protagonisme, tot reduint el de la relació Catalunya-Espanya, i influirà en el capteniment electoral de molts catalans. Si hi afegim l’anunciada absència de la CUP, l’efecte conjunt de reducció en el nombre total de vots sobiranistes sembla difícilment evitable.

No ens deixem, doncs, mesurar en aquesta nova balança. Concretem encàrrec i compromís per als nostres representants, però no cedim a la temptació de voler resoldre a Madrid el que només aquí té resposta i solució positiva.

La construcció del nou estat ha de reposar sobre les decisions del Parlament, el Govern i la mateixa societat catalana. Els nostres representants al Congrés i al Senat, com els que actuen al Parlament Europeu, n’han de ser veu i recordatori constant, han de fer-se escoltar i entendre, han d’explicar, convèncer i influir en les decisions que ens duguin al desenllaç positiu. Han de ser ambaixadors, no conqueridors, servei d’intel·ligència més que de combat.

El millor seria, doncs, adoptar un compromís explícit de posició i actuació compartit per tots els sobiranistes que resultin elegits, tant si és en una sola llista com en dues o més.

El valor afegit que ens cal és el d’ampliar la foto del 27-S. No n’hi ha prou amb la repetició de la coalició entre CDC i ERC. Una llista única només tindrà sentit si mostra l’amplitud real de l’espai sobiranista. No per repetir el plebiscit, sinó per mostrar tot l’arc del catalanisme compromès amb la independència.

Una coalició amb presència formal de totes les sensibilitats (CUP, ERC, CDC, MES, DxC) seria l’òptim. Una bona segona opció serien dues llistes amb caràcter dominant a esquerra i dreta i la presència explícita de les respectives formacions. La pitjor opció, que des de les diverses esquerres no s’hauria d’acceptar, seria la repetició més o menys disfressada de la coalició exclusiva entre CDC i ERC.

Siguem naturals, actuem obertament com el que som, un país divers capaç d’actuar unitàriament.

Siguem clars en l’explicació del que implica la independència, sense defugir la pròpia responsabilitat: nacionalitat, pensions i seguretat social, deute, actius i passius, educació, salut, justícia...

Siguem ambiciosos, ampliem el nostre espai de referència sobiranista, incorporem-hi programes econòmics, socials i democràtics transformadors, passem comptes amb totes les corrupcions passades i presents, dibuixem el nou estat.

És hora de construir, no de somiar.És hora de guanyar, no d’empatar.