Deixeu-los menjar
En les pitjors condicions que us pugueu imaginar, després d’haver patit huracans, terratrèmols, bombes i trets, apareix el millor de la humanitat. No pas una o dues vegades, sinó sempre.
Les set persones assassinades dilluns a Gaza, quan estaven en plena missió de World Central Kitchen, eren el millor de la humanitat. No són persones sense rostre ni sense nom. No són cooperants genèrics ni danys col·laterals de la guerra.
Saifeddin Issam Ayad Abutaha, John Chapman, Jacob Flickinger, Zomi Frankcom, James Henderson, James Kirby i Damian Sobol ho van arriscar tot per l’activitat més humana que hi pugui haver: compartir el menjar amb els altres.
Són persones amb les quals he col·laborat a Ucraïna, Turquia, el Marroc, les Bahames, Indonèsia, Mèxic, Gaza i Israel. Eren molt més que herois.
La seva feina es basava en la simple creença que l’alimentació és un dret humà universal, que no depèn del fet de ser una persona bona o dolenta, rica o pobra, d’esquerres o de dretes. No preguntem quina és la teva religió. Només preguntem quants àpats necessites.
Des del dia 1 hem alimentat tant israelians com palestins. Hem servit més d’1,75 milions d’àpats calents. Hem alimentat famílies desplaçades pels coets de Hezbollah del nord. Hem alimentat famílies desconsolades del sud. Hem lliurat àpats als hospitals on els ostatges s’han retrobat amb les seves famílies. Hem demanat de manera constant, repetida i vehement l’alliberament de tots els ostatges.
Al mateix temps, hem estat en contacte sostingut amb funcionaris militars i civils israelians. I hem treballat estretament amb els líders comunitaris de Gaza, així com amb els països àrabs de la regió. No hi ha manera de fer arribar un vaixell ple de menjar a Gaza sense fer tot això.
Així és com hem servit més de 43 milions d’àpats a Gaza; hem preparat menjar calent en 68 cuines comunitàries on els palestins donen menjar als palestins.
Coneixem els israelians. Íntimament, els israelians saben que el menjar no és una arma de guerra.
La manera com s’està entaulant aquesta guerra no és digna d’Israel. Tampoc ho és el bloqueig d’aliments i medicaments als civils. Ni l’assassinat d’uns cooperants que havien coordinat els seus moviments amb les Forces de Defensa d’Israel.
El govern israelià ha d’obrir ara mateix més rutes terrestres perquè entrin menjar i medicaments a Gaza. Ha de deixar de matar civils i cooperants ara mateix. Ha de començar el llarg viatge cap a la pau ara mateix.
En les pitjors condicions, després del pitjor atac terrorista de la seva història, és hora que aparegui el millor d’Israel. No pots salvar els ostatges bombardejant tots els edificis de Gaza. No pots guanyar aquesta guerra matant de fam tota la població.
Celebrem la promesa del govern d’obrir una investigació sobre com i per què van ser assassinats uns quants membres de la nostra família de World Central Kitchen. Aquesta investigació ha de començar per dalt, també, no només per baix.
El primer ministre Benjamin Netanyahu ha dit sobre l’assassinat israelià del nostre equip: “Coses que passen en temps de guerra”. Va ser un atac directe a vehicles amb logotips clars i que circulaven després d’haver informat les Forces de Defensa d’Israel.
També va ser el resultat directe d’una política que constrenyia l’ajuda humanitària fins a uns límits angoixants. El nostre equip tornava de participar en l’entrega de gairebé 400 tones d’ajuda arribada per via marítima: el nostre segon enviament, finançat pels Emirats Àrabs Units, amb el suport de Xipre i amb l’autorització de les Forces de Defensa d’Israel.
Els membres de l’equip posen en perill la seva vida precisament perquè aquesta ajuda alimentària és molt poc freqüent i es necessita amb urgència. Segons la classificació integrada de les fases de la seguretat alimentària, la meitat de la població de Gaza –1,1 milions de persones– s’enfronta al risc imminent d’una crisi de fam. L’equip no hauria fet el viatge si hi hagués prou menjar, no hauria circulat en camió per alimentar la gent de Gaza.
Els pobles del Mediterrani i del Pròxim Orient, independentment de l’ètnia i la religió, comparteixen una cultura que valora el menjar com una poderosa declaració d’humanitat i hospitalitat, de la nostra esperança compartida d’un demà millor.
No és perquè sí que, en aquesta època tan especial de l’any, els cristians decoren ous de Pasqua, els musulmans mengen un ou en els àpats en què trenquen el dejuni, els iftars, i hi ha un ou a la plata del séder, l’àpat jueu. Aquest símbol de la vida i l’esperança que reneixen a la primavera és comú a les religions i les cultures. He sigut un desconegut en un séder. He escoltat les històries de l’antiga Pasqua sobre el fet de ser un foraster a la terra d’Egipte, el manament de recordar, amb un banquet davant teu, que els fills d’Israel temps enrere van ser esclaus.
Alimentar els desconeguts no és un senyal de debilitat; és un senyal de força. El poble d’Israel ha de recordar, en aquest temps funest, en què consisteix realment la força.
Copyright The New York Times