Deixeu les fronteres obertes

Fins fa poc, vèiem tot sovint imatges d’emigrants ofegats surant a les aigües. I, tot i que ara el covid-19 monopolitza les notícies, les repercussions econòmiques de la pandèmia agreujaran molt probablement les desigualtats que impulsen les migracions.

Molts països en vies de desenvolupament han capejat relativament bé fins ara la pandèmia des del punt de vista sanitari, però no es poden sostreure als seus efectes econòmics. Tot i que els països pobres necessiten més que mai el suport i la cooperació de les economies avançades, el món desenvolupat, desbordat pels seus propis problemes, s’està tancant en ell mateix. Abunden els exemples del nou entorn normatiu. Fa poc, l’actual administració nord-americana va suspendre fins a finals del 2020 la concessió de visats H-1B a treballadors estrangers qualificats. Mentrestant, els responsables polítics de la Unió Europea proclamaven que l’ambiciós paquet de mesures d’estímul arran del covid-19 es finançaria d’acord amb una visió econòmica europea i progressiva. El paquet, però, inclou uns aranzels sobre el carboni que no tenen res de progressiu i que repercutiran d’una manera desproporcionada en països en desenvolupament, amb normes mediambientals menys estrictes.

Costa d’imaginar una justificació més farisaica del proteccionisme.

Mantenir les fronteres obertes és la millor ajuda que les economies avançades poden oferir als països pobres. És cert que, a curt termini, els riscos per a la salut pública poden obligar a imposar mesures draconianes per evitar que el coronavirus entri des de l’estranger. Però, a la llarga, els països desenvolupats haurien d’impedir les restriccions al comerç i la immigració, a més de promoure els fluxos de capital cap a les economies que ho necessiten més.

Però ¿per què els països rics han d’ajudar els pobres? Deixant de banda els arguments morals, ¿per què no han de donar prioritat als seus propis interessos, sobretot tenint en compte les dificultats que actualment afronten en l’àmbit nacional?

La resposta la trobem als llibres de text d’economia: l’objectiu del comerç no és ajudar el soci comercial, sinó ajudar-se un mateix. Quan els països s’especialitzen en el que fan millor, esdevenen més eficients, i això es tradueix en un augment de la producció, més varietat, millor qualitat i preus més baixos. Tots els països hi surten guanyant. El comerç no és un joc de suma zero. I una lògica semblant s’aplica a la immigració.

Per atractiu que resulti aquest argument, els últims anys ha perdut força. Dècades d’hiperglobalització han propiciat unes economies avançades molt eficients, però aquesta obertura també ha provocat disrupcions. Per a alguns, l’augment progressiu d’eficiència que pugui provenir de la integració amb els països en desenvolupament no compensa les disrupcions que se’n deriven, sobretot tenint en compte els errors dels responsables polítics en el passat a l’hora d’abordar satisfactòriament aquests efectes adversos.

Per contra, als països pobres, el creixement i l’eficiència encara són requisits per al desenvolupament i per lluitar contra la pobresa. Un article recent del qual soc coautora demostra que res contribueix tant a una lluita sostenible contra la pobresa com el comerç, sobretot quan s’efectua amb països més rics.

Hi ha, però, altres motius pels quals a les economies avançades els interessa ajudar els països en desenvolupament. Per començar, els desequilibris demogràfics i de riquesa entre regions riques i pobres són insostenibles a llarg termini. A l’Àfrica, la mitjana d’edat és de 18 anys; a Europa és de 42, i de 35 a l’Amèrica del Nord. La població africana s’haurà duplicat el 2050. El creixement anual de la població a Europa i l’Amèrica del Nord és del 0,06% i el 0,6% respectivament. I, el 2019, el PIB nominal per càpita a l’Àfrica va ser d’uns 1.900 dòlars, davant dels 29.000 dòlars d’Europa i els 49.000 de l’Amèrica del Nord.

Aquesta desigualtat no és cap novetat. Però, en el món cada cop més interconnectat d’avui, els pobres tenen més accés que mai a la informació. I per molt alts que siguin els murs del món ric i per moltes morts d’immigrants ofegats que estigui disposat a tolerar, la gent desesperada continuarà buscant una vida millor. Ajudar els països pobres és la solució més evident per rebaixar aquesta pressió.

En segon lloc, com ja van assenyalar Montesquieu i Adam Smith al segle XVIII, el comerç i la pau es reforcen mútuament. Al segle XX, la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer i, posteriorment, la UE, van ser la base de la democràcia i la pau a Europa, com també ho va ser la prosperitat econòmica. Potenciar el comerç amb els països en desenvolupament potser no farà que les economies avançades esdevinguin més eficients, però les ajudarà a preservar la pau i l’estabilitat, possiblement l’èxit més valuós dels últims 70 anys.

En tercer lloc, a més de potenciar gradualment la seva eficiència, l’obertura de fronteres reporta a les economies avançades altres beneficis. Per exemple, el model econòmic alemany, basat en gran part en l’exportació, està lligat al poder adquisitiu de la resta del món. Com que, segons les projeccions, el 2050 l’Àfrica representarà més d’una quarta part de la població mundial, augmentar el poder adquisitiu dels seus ciutadans no només és bo per a aquest continent, sinó també per a Alemanya.

Anàlogament, no sabem si el dinamisme i la innovació dels EUA haurien sigut possibles sense la immigració. Aproximadament la quarta part de les start-ups de tecnologia i enginyeria creades entre el 2006 i el 2012 als EUA van ser fundades com a mínim per un immigrant, mentre que els immigrants que arriben als Estats Units tenen gairebé el doble de probabilitats d’esdevenir empresaris que els nascuts al país.

Finalment, a molts ciutadans de les economies avançades els agradaria veure un món més just i igualitari, on el destí d’una persona no estigués determinat pel lloc on ha nascut, de la mateixa manera que no ha d’estar determinat pel seu sexe, raça, religió, ètnia o orientació sexual. Per tant, els que vulguin construir un món millor han d’imposar-se com a prioritat donar suport als pobres de tot el món, i no només als desafavorits del seu país. I no hi ha millor manera d’ajudar-los que deixar les fronteres obertes.

Copyright Project Syndicate