El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, ha dit en l'obertura de l’any judicial espanyol (si no tens un calendari a mà es fa difícil escenogràficament saber quin és l’any que s’obre) que "hi ha el risc que, si es materialitza aquesta anunciada desjudicialització, el que acabi produint és una fugida de la llei o, cosa més greu, del principi d'igualtat en l'aplicació de la llei a tots els ciutadans". No sé si sap el president del Suprem que res no ens faria més felices que aturar aquesta anunciada desjudicialització a canvi que s’apliqui el principi d’igualtat a tota la ciutadania. I qui diu ciutadania, diu monarquia. Que dic jo que, tenint en compte que ho ha dit davant del rei d’Espanya, sí que ho deu saber. El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret internacional escrit i reconegut. Encara que hi ha drets que cauen pitjor que d’altres. A aquest li ha tocat el rebre i se'n fan pocs vídeos de suport a les xarxes. La qüestió és discriminar i fer bullying a qualsevol, sigui una persona, un col·lectiu, un dret o tot alhora. Si la justícia fos igual per a tothom, hi hauria justícia. Però abans de donar-ho per perdut, hi ha la possibilitat de trobar-nos.
No sé si hi arribem pitjor que mai. No ho crec. Ja fa temps que el sentiment de frustració i d’engany ens han envaït amb raons i ja fa massa temps que, sense raons, s’omplen els espais amb declaracions que ens continuen frustrant. Cal madurar per poder tractar la ciutadania amb maduresa. Cal donar les explicacions necessàries, cal estar a l'altura i cal deixar que qui vulgui protestar, protesti. A veure si sempre s’han de queixar els mateixos. El que no cal és estar passejant-se per aquest imaginari ple de “sants i de traïdors”. Per involutiu i anacrònic. És molt més estratègic mirar d’entendre els motius i reconèixer-nos en els errors, que no vol dir acceptar-los sinó mirar de revertir-los. Però per això s’ha de fer un exercici d’honestedat. Amb nosaltres mateixos i amb els altres. Encara que mai no estigui de moda parlar clar. Ni amb els altres ni amb nosaltres mateixos. Les tradicions s’han de poder trencar, que aferrar-s’hi et pot portar a la mort per banya.
Qui ens convoca al carrer són les nostres pròpies conviccions. I la magnitud d’uns temps històrics que també són nostres. No conec ningú que vulgui anar a la presó, ni a l’exili, ni als jutjats (perquè encara no s’ha desjudicialitzat la política), però conec molta gent que vol continuar reclamant el seu dret a decidir i a ser. Molta gent que no està disposada a renunciar-hi per culpa de lluites internes que, sincerament, són del tot inevitables però no insalvables. L’objectiu no és assegurar-se un tron ni emportar-se cap medalla. Ja tenim massa carrers amb noms de suposats herois patris. En canvi, és necessària molta més generositat, una virtut especialment escassa en general, i en àmbits concrets encara més. Fa temps que s’hauria d’haver acabat l’era de repartir-se els pastissos perquè hem arribat a afartar-nos. "La política és molt més que les eleccions i els governs, i més als marges, que és on l’esperança es troba com a casa", escriu Rebecca Solnit. Afortunadament, i encara que sovint ens engoleixin els governs i les seves decisions, continuem tenint la capacitat de celebrar-nos. Estic d’acord que el nostre fort com a catalans no és l’autoestima, però és bonic pensar que diumenge tornarem al carrer i no passejarem una derrota sinó la persistència d’un poble que no renuncia a la llibertat. Que vol la independència. I qui no vulgui anar-hi, que no hi vagi.
