Deixem estar la biodiversitat

Pocs conceptes són percebuts de forma tan positiva per tanta gent com el de biodiversitat. Considerem que encarna la protecció del medi ambient, la defensa de la vida, l'abundància, la pluralitat, la riquesa. Tanmateix, què hi ha realment darrere d’aquest concepte? 

Fixem-nos en la definició que en proporciona el Conveni sobre Diversitat Biològica (1993) impulsat per Nacions Unides, tractat multilateral de referència en el tema. La biodiversitat s’aplica a tres nivells: ecosistemes, espècies i recursos genètics. Els ecosistemes són les comunitats biològiques d’organismes vius (plantes, animals i microorganismes) i, igual que aquests, es relacionen entre si i amb el seu medi físic; és el que es defineix al tractat amb llenguatge mecanicista com a “unitat funcional”. Les espècies fan referència tant a animals com plantes però no totes són desitjables, algunes són considerades amb mirada bel·licista, com a “espècies exòtiques invasores”, i acusades, de fet, de la pèrdua de la biodiversitat. Els recursos genètics són qualsevol material genètic hereditari. Aquesta biodiversitat així definida és d’interès per als estats signants del conveni per tres motius: per conservar-la, per emprar-la sosteniblement i per gestionar de forma justa i equitativa els beneficis que es derivin de la utilització dels seus recursos genètics.

Aquest concepte de biodiversitat, com és evident, no s’aplica als éssers humans. La nostra, la Sapiens, és una espècie ben peculiar, perquè és l’única del seu gènere (l’Homo). Però aquesta absència de diversitat, una única espècie no extingida dins del gènere, no és el motiu que no formem part de la vida plural tal com la defineix el tractat marc. Ens n’autoexcloem perquè ens convé. Perquè aquest conveni, com bona part de les nostres discussions sobre medi ambient i clima, representa una defensa i protecció del planeta basada en una mirada interessada, antropocèntrica. No ens l’aplicaríem mai a nosaltres, una “protecció” d’aquesta mena. Parlar de conservar, utilitzar sosteniblement i gestionar els humans, o de nosaltres com a espècie invasora número u al planeta, ens sembla inadequat. Però totes aquestes idees les veiem perfectament correctes aplicades als altres organismes vius. 

Aquest concepte de biodiversitat tampoc defensa els animals no humans, sinó només aquells animals considerats convenients (funcionals) per al manteniment (gestió) dels ecosistemes (unitats de vida). Per exemple, el visó americà que emplena els rius catalans no és biodiversitat sinó invasió. No importa que aquest visó hagi arribat aquí a través de les granges pelleteres dels humans (i s’hagi estès pel territori per abandonaments, fugues o alliberaments). Per art i màgia del concepte biodiversitat, un cop se’ns escapen del control, aquests antics esclaus són etiquetats com a criminals biològics. 

Les contradiccions amb la biodiversitat no acaben aquí. El passat octubre, com ha informat l'ARA, es van reprendre les negociacions sobre el tema a escala internacional. Es tracta de la quinzena ronda de converses polítiques que pretenen frenar la pèrdua d’espècies al planeta dins el marc del conveni de 1993. Aquestes converses no es tancaran fins al maig del 2022 i han arrancat virtualment però l’habitual és que siguin presencials. Com a negociacions polítiques que són, el contacte personal directe és essencial. No només per als polítics i tècnics, sinó per a tots aquells que volen influir en les discussions –amb ànim de lucre o sense–. Necessitem trobar-nos en persona per poder-nos fer pressió, crear lligams personals, entendre’ns i convèncer-nos mútuament. La virtualitat no és efectiva en això. Per aquest motiu, igual que les cimeres contra el canvi climàtic, aquestes i totes les negociacions que fem per la natura i el clima tenen petjades ecològiques insostenibles (mireu els centenars d’avions privats que han volat a Glasgow per la COP26). 

El Conveni de la Biodiversitat té ja gairebé 30 anys. Pot semblar un ideal amb formulació ja superada, però no és així. El marc mental mecanicista, bèl·lic i especista és el que segueix prevalent quan parlem de biodiversitat. I les contradiccions i la hipocresia que se’n deriven, també. Per això moltes persones, sobretot vinculades a la defensa dels animals, reclamem una mirada ètica interespècie per guiar la nostra relació amb la resta de vida al planeta. Una mirada que deixi de replicar la mentalitat que precisament ens ha portat a la situació actual i una mirada que discrimini, sí, però per defensar els que més pateixen, siguin de l’espècie que siguin.