Podem deixar de googlejar?
Davant l'elecció entre la veritat i el poder, Hamlet de Shakespeare planteja la seva famosa pregunta existencial: “Ser o no ser?” La recerca d'una resposta posarà herois i dolents igual davant la perspectiva de la mort o la desesperació. Igual que la tragèdia de Shakespeare, les batalles per la infraestructura que tots fem servir per fer cerques a internet també estan plenes d'intriga i abús de poder. El malvat és Google, que no només és un motor de cerca, una empresa i una marca, sinó també un verb. Avui "buscar és googlejar", va dir un testimoni en el recent cas d'antimonopoli contra Google presentat pel govern dels Estats Units i 38 procuradors estatals.
El 5 d'agost un jutge federal va pronunciar un veredicte que feia responsable Google, acusada de conducta il·lícita per monopoli en dos mercats, entre els quals –més crític– el dels serveis de cerca general. Les compensacions encara no s'han anunciat, però els analistes ja especulen que el cas reformularà les cerques d'internet.
Dir que Google domina les cerques d'internet no és notícia. La majoria de persones comencen les cerques d'informació o productes introduint paraules clau al motor de cerca general de Google (GSE). Entenen que quan fan servir Google als seus ordinadors, telèfons o tauletes estan googlejant. Però molts usuaris no arriben a adonar-se que també estan googlejant quan fan servir cercadors com Safari, d'Apple, o Firefox, de Mozilla, perquè aquestes empreses han convertit el GSE de Google en el motor de cerca per defecte –encara que adornat amb algunes pantalles de privadesa.
Per la seva banda, Google ha argumentat que el seu domini es deu al fet que tenen productes i serveis superiors. Durant el judici, va comparar la web amb una “biblioteca cada cop més gran, amb milers de milions de llibres i cap sistema d'arxiu central”. A aquests tresors només s'hi pot accedir mitjançant un GSE que rastregi internet, indexi els llocs, els classifiqui i presenti els resultats als usuaris de manera gairebé instantània.
La informació crítica per als GSE és proporcionada pels usuaris: els temes que busquen, les paraules que fan servir, els enllaços en què cliquen, els productes que compren... L'escala és clau per a l'èxit del servei. Disposar de més informació sobre el comportament dels usuaris permet obtenir millors resultats de cerca; millors resultats de cerca generen més cerques; i més cerques es tradueixen en més ingressos, ja que els anunciants recorren en massa a Google per impulsar les seves vendes i canalitzar els seus productes cap als consumidors finals.
Són pocs els que qüestionen que el GSE de Google és el millor i que Bing, de Microsoft, representa l'única alternativa plausible. Competeix amb el GSE de Google en qualitat i velocitat quan s'hi accedeix des d'un escriptori, però no als dispositius mòbils. Les xifres presentades al judici són reveladores. El 2021, més del 89% de les cerques es van fer a través de Google, i només el 6% a través de Bing. Això es tradueix en 146.000 milions de dòlars en ingressos publicitaris per al primer i menys de 12.000 milions de dòlars per al segon.
Una empresa que arriba a un monopoli a força d'oferir millors productes o serveis no s'està saltant la llei. Però la situació canvia quan adquireix o manté deliberadament un poder monopolístic i, segons el tribunal, les evidències diuen que Google ha travessat aquesta línia.
Google va percebre aviat que comptar amb informació a gran escala conduiria a un domini de mercat i a guanys monopolístics. A diferència de Microsoft –que va intentar guanyar domini als anys 90 combinant un cercador amb el seu sistema operatiu i va ser frenada per agents antimonopoli–, Google va utilitzar pastanagues en lloc de bastons per bregar amb els potencials competidors.
La seva relació amb Apple n'és un bon exemple. El 2002 va oferir a Apple un acord que era difícil de rebutjar: convertir el GSE de Google en l'opció per defecte a Safari i rebre a canvi una recompensa en efectiu. El que va començar amb un honorari fix de 10 milions de dòlars més un repartiment d'ingressos del 50% va evolucionar fins que el 2022 es va convertir en un pagament anual estimat a Apple de 20.000 milions de dòlars. Pel camí, els termes del contracte es van ajustar mentre Google va exigir exclusivitat per al seu GSE, va rebutjar les peticions de donar més flexibilitat a Apple i va impedir que Apple acabés amb el contracte unilateralment.
De la mateixa manera que la mare de Hamlet tenia bones raons per casar-se amb l'assassí del seu marit, l'acord d'Apple amb Google tenia sentit a causa dels elevats costos inicials de llançar un nou GSE i de mantenir i gestionar el negoci publicitari. Fins i tot optar per un altre GSE ha esdevingut econòmicament impossible. Com va dir un alt directiu d'Apple, no hi havia “cap preu que Microsoft pogués arribar a oferir a Apple” perquè es passés a Bing. Google, esclar, ho sabia. En un informe intern del 2020 es deia que perdre la condició d'exclusivitat a Safari costaria a Apple entre 28.200 i 32.700 milions de dòlars d'ingressos.
Així mateix, Google manté relacions semblants amb Mozilla i DuckDuckGo, i ha segellat acords de repartiment d'ingressos amb els principals operadors de telefonia mòbil als Estats Units: Verizon, AT&T i T-Mobile. Els operadors reben tecnologia Android de Google, però han de preinstal·lar onze aplicacions de Google als telèfons que venen. Sis no poden ser esborrades pels consumidors finals.
Dit tot això, Google paga més de 26.000 milions de dòlars anualment a altres companyies tecnològiques per garantir que el seu GSE segueixi sent, efectivament, l'única alternativa. És l'aranya que supervisa tota la xarxa d'una teranyina cada cop més gran de contractes.
Però no ens hauríem de compadir d'aquestes altres empreses. Les víctimes reals són els usuaris d'internet. Com més expandeixi Google el seu domini a internet, menys incentius tindrà per innovar, i encara menys per ocupar-se dels usuaris finals en comptes d'ocupar-se dels anunciants. La biblioteca d'internet no és un dipòsit públic, sinó una empresa privada amb ànim de lucre que paga generosament empreses a l'òrbita de Google. Els usuaris d'internet potser creuen que tenen la capacitat de buscar fets i veritats com no havia tingut cap generació anterior, però no tenen alternatives en aquest joc i només poden acceptar el que reben o deixar-ho estar.
Va caldre una demanda legal presentada pel departament de Justícia dels Estats Units per desafiar el monopoli de Google, i encara no sabem què podria reemplaçar-lo. Cal esperar que hi hagi un millor final que el que Shakespeare dona a Hamlet, les últimes paraules del qual són: “La resta és silenci”.
Copyright The Project Syndicate
