Dialogar i negociar és una proesa en un país com Espanya, on qualsevol transacció equival a renúncia i tota concessió es considera humiliant. Sobretot ara, quan els polítics espanyols es pensen que a més de la força tenen la raó, i que els cops de porra del 2017 ens van despertar d’un somni embogit. Jarabe de palo com a recepta per a una societat “enferma ”, com deia José María Aznar.
Entenc molt bé que, després de patir la repressió, ha de fer molta ràbia sentir la senyora aquesta que han posat a fer d’Iceta dient que els independentistes “ja haurien d’haver après la lliçó”. L’impuls natural (el meu, si més no) seria engegar el govern espanyol a la merda, ni que sigui per respecte als centenars (potser milers) de persones que han après la lliçó a cops de porra o a cops de sentència judicial. Però no votem els polítics perquè facin rebequeries o es barallin com al pati de l’escola; els votem perquè deixin els sentiments de banda quan hi ha coses més importants en joc que el propi orgull ferit. Per això, tot i que en aquests casos m’agradaria que en Rufián, tan llenguallarg com és, en deixés anar quatre de fresques, almenys per desfogar-nos, valoro que el govern català no es deixi distreure, que mantingui la seva agenda negociadora, la reunió de la Bilateral d’aquí pocs dies, la reunió de la taula de diàleg al setembre; i que ho faci sense deixar-se alterar per la fatxenderia dels repressors d’allà, ni per la falsa èpica dels almogàvers d’aquí, que fa temps que saben que no cal parlar de res, que no s’obtindrà res, que ens governen uns il·lusos i que el poble els passarà per damunt. El més trist és que entre aquests falsos profetes hi ha càrrecs electes de Junts, que han après l’art de ser govern i oposició, ser Giró i Borràs, al mateix temps.
No vull deixar de dir que el meu escepticisme respecte de la taula de diàleg és oceànic, però també és oceànica la meva convicció que el sit and talk és un èxit de relat, un reconeixement de l’existència del conflicte. No estaria de més recordar que el president Puigdemont va congelar la DUI el 10 d’octubre del 2017 perquè tenia vagues indicis que el govern de Mariano Rajoy estava disposat, justament, a seure i parlar. Per altra banda, l’escepticisme a seques no ens serveix de res, si no hi ha una alternativa viable. I no he sentit cap dels escèptics proposant estratègies diferents; estratègies sinceres, vull dir, més enllà d’“activar la DUI”, sense cap indicació sobre com resistir o confrontar la violència de l’Estat, en un moment d’evident desmobilització.
Admeto també que qualsevol acord amb el PSOE és, per naturalesa, paper mullat, perquè no hi ha manera de verificar-ne el compliment; i perquè a Espanya tot el que no sigui una reforma constitucional és perfectament reversible, donat l’esperit patriòtic de l’alt funcionariat i la judicatura. No cal, doncs, que ningú em recordi les males notícies. Crec, en canvi, que la feblesa conjuntural del PSOE dona una oportunitat d’or a ERC i Junts per obtenir victòries parcials en àmbits que ara mateix són decisius per al futur del país: gestió dels fons europeus, inversions pendents, llei de l’audiovisual, traspàs d’infraestructures, etc. Aquesta negociació no pot anar deslligada del debat dels futurs pressupostos espanyols: perquè sigui realment eficaç, Pedro Sánchez ha de tenir la sensació que s’hi juga la cadira. És cert que un govern de PP i Vox fa por, però fa massa temps que el PSOE juga amb aquesta por per mercadejar el suport dels seus socis catalans. Si l’estratègia és negociar, s’ha de negociar dur. I tota ERC i tot Junts han de tenir-ho clar i actuar amb conseqüència.
