La degradació de la democràcia
Abans de la guerra, als anys 30, es constitueix a l’Institut de Sociologia de Frankfurt un nucli de pensament al voltant de la teoria crítica per defensar la permanent i necessària autoemancipació de les persones. Denuncien que no s’ha de perdre el llegat de la Il·lustració i el procés de racionalització de la política que l’acompanya.
Els impulsors, Adorno, Horkheimer i Walter Benjamin, mort a Portbou el 1940 quan fugia del règim nazi, procedeixen de la dreta i l’esquerra. Comparteixen una voluntat de defensar la llibertat de pensament de l’individu enfront de la pressió mediàtica i política d’una societat mediatitzada pels partits i “les opinions consagrades” de les modes polítiques. És, en origen, més un pensament reactiu que propositiu.
El desastre de la guerra, l’obvietat del gulag i Auschwitz demostren el perill generat quan, en definitiva, es diu defensar l’interès de l’estat per sobre de l’interès privat.
Jürgen Habermas, de la segona generació de l’Escola de Frankfurt, intenta bastir la idea de la imperiosa necessitat del pensament lliure no condicionat per modes, mitjans de comunicació i discursos domesticats. Confia en la racionalitat comunicativa i el contrast ideològic. És l’època de la postguerra a Alemanya, on la vergonya del passat paralitza el pensament. Recuperar-lo críticament i portar Alemanya de nou al centre del debat polític, però de manera crítica, gens complaent, és una de les fites aconseguides per Habermas. El 2005 escriu: “Abans, les polítiques dels governs federals a Alemanya tenien una continuïtat que les feia comprensibles. La fixació particular d’Adenauer amb la vinculació a Occident, l’Ostpolitik i el Tercer Món de Brandt, la relativització d’Europa dins l’economia mundial de Schmidt i la reunificació alemanya dins d’Europa de Kohl. Tots tenien un objectiu explícit i comprensible. Amb Schröder comença la deriva i la simple reacció més que la construcció. Des del 2005 els contorns dels objectius es difuminen. Ja no se sap què es pretén més enllà de la victòria a les properes eleccions... Els ciutadans estan convençuts que la política sense nucli normatiu els roba el que per a ells és el més important”.
Per a Habermas la decadència de la modernitat política, columna vertebral de la democràcia, es produeix pel domini dels objectius manipulats i condicionats per un poder autoritari o per grups de pressió. El màrqueting polític ho impregna tot i domina les campanyes electorals, on les consignes i els lemes anul·len el pensament i el debat polític racional, tant en l’esfera política informal -premsa, associacions polítiques, etc.- com en la formal -Parlament- perquè perden pes enfront de l’aclamació i l’eslògan.
Hannah Arendt escriu el 1973: “El govern representatiu està avui en crisi, en part perquè amb el pas del temps ha perdut les institucions que permetien la participació efectiva dels ciutadans, i en part perquè està afectat per la malaltia que afecta el sistema de partits: la burocratització i la tendència d’aquests a representar únicament la seva pròpia maquinària”. El mateix diagnòstic...
Per a Habermas, Kant és el referent il·lustrat de l’autonomia privada, de la mateixa manera que es pot considerar que Rousseau ho és de la pública. L’home s’ha de poder blindar de la invasió de l’estat i la privacitat esdevé cabdal en el seu pensament.
Per a Habermas la funció de l’esfera pública s’ha de posar al servei de: preservar uns drets -llibertat d’opinió, d’associació, etc.- i les funcions estrictament polítiques dels ciutadans; garantir els drets relacionats amb les llibertats privades, llibertat de moviment, inviolabilitat del domicili, etc.; i assegurar el funcionament econòmicament lliure del mercat. No és poc, però sobretot es demostra, per la praxi política, que aquest poder públic subordinat als drets privats no es dona i que l’àmbit públic envaeix i condiciona el privat, quan hauria de ser al contrari.
La tragèdia del pensament d’Habermas és que, un cop constatades les carències de l’àgora política actual, qui hi posa remei? Qui té interès a posar-n’hi? On són les forces polítiques que en una democràcia són capaces de demanar a l’àmbit públic la defensa del privat? Si acceptem que les forces de la democràcia no en poden evitar la degradació, com podem invertir el cicle?
Semblaria que s’hauria de reforçar la vinculació d’elector i elegit perquè aquest, que treballa en l’àmbit públic, se senti explícitament interpel·lat per aquell des de l’àmbit privat, i en això els partits polítics seran sempre un fre. És necessària més política que llei i més transparència que convencionalisme. No és el que passa ara de manera majoritària i prevalent, amb l’inconvenient afegit que des de l’àmbit públic se’ns explica la inconveniència de fer-ho.