Una definició ben galdosa

Un lector em demana que parli del mal ús que es fa sovint de l'adjectiu galdós . Som, com en el cas ganga , davant el trop de la ironia: el recurs retòric que ens fa utilitzar una paraula o expressió just en el sentit contrari que té.

Tots hi recorrem: quan ens claven la porta als morros i diem "Moltes gràcies!" o quan es burlen de nosaltres i diem "Molt simpàtic!" Però quan el trop es lexicalitza perdem consciència d'un sentit irònic que ja només els etimòlegs capten.

En el seu ús més viu, galdós sol anat acompanyat de ben . "Ha fet un paper ben galdós!" expressa una idea de negativitat que contrasta amb les expectatives que es tenien. Té, doncs, un sentit molt proper a ridícul .

I si bé és cert que la majoria de parlants no són ni conscients que, primàriament, galdós volia dir net, bonic, ben fet , sempre queda algun despistat que quan li dius "Quin vestit més galdós!" no sap com reaccionar.

O, pitjor encara, que directament l'utilitza en sentit positiu. Llegeixo en una web: "Gràcies, company, pels teus comentaris tan galdosos". I quan el company pregunta "Què vols dir?", el primer respon: "Vull dir agradables ".

Part d'aquest mal ús el té el DIEC1, que el definia com a "bonic, ben parat, endreçat, reeixit, etc." posant-hi al davant només un petit IRÒN . El DIEC2, molt més clar, obvia la ironia i diu tot el contrari: "Lleig, mal fet, brut, no reeixit, etc. quan hom esperava que fos bonic, correcte, ben fet, etc." Esmena així una definició ben galdosa.