Qui defineix el mapa: els partits o els votants?
L’emergència a Alemanya del novíssim partit de Sahra Wagenknecht, l’Associació BSW per la Raó i la Justícia –amb excel·lents resultats a les darreres eleccions de Turíngia i Saxònia–, ha obert un gran debat sobre on situar-lo. ¿Conservadorisme d’esquerres? ¿Extrema esquerra nacionalpopulista? Fins i tot el 26 d’agost passat James Angelos es preguntava a Politico si Sahra Wagenknecht era tan d’esquerres que ja era d’extrema dreta.
La reflexió és extraordinàriament rellevant per comprendre els nous mapes polítics determinats per les noves realitats socials i les inquietuds que provoquen en els ciutadans. I, esclar, ho és per superar la incapacitat d’entendre’ls que mostren moltes anàlisis periodístiques i la majoria de formacions polítiques clàssiques, atrapades en les velles classificacions. Això passa als països del nostre entorn i, esclar, també a Catalunya.
Efectivament, ja no parlem de si el PSC és més o menys de centredreta que Junts; de si ERC és poc, molt o gens independentista, o de quin és el grau de conservadorisme ideològic que aparta l’esquerra de les preocupacions de les classes populars. Es tracta del fet que acabi d’entrar al Parlament un partit com Aliança Catalana que aquí, significativament, provoca més irritació que el mateix ascens de l’ultradretà Vox.
L’oportuníssim llibre que acaba de publicar el professor de Ciència Política Xavier Torrens sobre Aliança Catalana, Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català, ens estalvia haver de discutir si Aliança Catalana és feixista, neofeixista o neonazi. La seva resposta és rotunda: no. Fins i tot l’anàlisi de Torrens mostra fins a deu diferències del partit d’Orriols amb Vox, perquè Aliança és favorable a posicions que se solen considerar progressistes, com ara els drets del col·lectiu LGBTI+, l’eutanàsia i l’avortament, o la no-discriminació per raó de gènere, entre més. I jo encara hi afegiria, perquè és fonamental a Catalunya, la lluita anticolonial d’Aliança enfront del colonialisme agressiu i catalanofòbic de Vox.
En canvi, és cert que Aliança es troba al costat dels moviments nacionalpopulistes que s’han anat estenent arreu aquest segle. Més discutible seria, en el pla formal, si també és un partit d’extrema dreta. Torrens opta per dir que Orriols no pertany a l’extrema dreta tradicional, però sí a la nova extrema dreta, similar a la de Marine Le Pen o Giorgia Meloni, per cert, cada vegada més moderades i propenses a pactar amb els partits tradicionals. Remeto a l’anàlisi de Torrens per a més precisions.
Ara bé, he començat esmentant el cas de Sahra Wagenknecht perquè el seu populisme trastoca els esquemes tradicionals, com ho fa Aliança Catalana. Wagenknecht, provinent de l’extrema esquerra comunista –i de pare immigrant iranià–, mostra grans reserves amb l’acolliment il·limitat d’immigrants perquè “ja no hi ha espai”. O dirigeix la seva ira cap als Verds perquè creu que la seva obsessió per l’energia neta està provocant la desindustrialització del país. I considera que “com més fort és l’estat del benestar, més fort ha de ser el sentiment de pertinença” per tal de preservar la disposició a la solidaritat fiscal. I, per no anar més lluny en les seves posicions polèmiques, s’ha mostrat contrària a la llei que facilita el canvi de gènere perquè troba que “converteix pares i fills en conillets d’índies per a una ideologia que només beneficia el lobi farmacèutic”. Déu-n’hi-do!
El partit de Wagenknecht trastoca l’ordre ideològic que delimitava els partits de dreta i esquerra convencionals i que excloïa els extrems als quals es volia tancar en un cordó sanitari. Ara bé, no només altera els mapes polítics i la seva classificació, sinó que sobretot transforma els mecanismes d’adhesió dels electors als partits. Vull dir que a Wagenknecht se li pot dir que és d’extrema esquerra populista. Però, ho són els seus electors? ¿Si Meloni governa Itàlia, i Le Pen ha estat a punt de fer-ho a França –ja ho fa a distància–, més enllà de les categoritzacions tradicionals, els seus electors són realment d’extrema dreta? ¿Té sentit dir que hi ha partits d’extrema dreta populista –o d’extrema esquerra populista– si cada vegada més són votats per un electorat provinent del vell centre polític, de les classes mitjanes que se senten amenaçades? ¿I, a la llarga, què prevaldrà: l’etiqueta dels vells partits, o la composició social del nou electorat?
La política és el govern de les coses, però tant o més el relat sobre les coses que es governen. I un dels grans problemes actuals és la desconnexió entre una cosa i l’altra. ¿Llavors, i si el centre polític acaba definit per qui sàpiga vincular millor una cosa i l’altra?
