El dèficit fiscal, sempre
Divendres passat es va presentar el manifest d’un conjunt de cambres de comerç (Barcelona, Girona i Sabadell), patronals (Cecot, Pimec) i entitats empresarials catalanes (AMEC i Femcat), promogut pel col·lectiu Economistes pel Benestar, que denunciava el dèficit fiscal de Catalunya. Es titulava Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya. Feia anys que el dèficit fiscal semblava haver desaparegut del debat públic, tret de les ocasions en què el departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya n’actualitzava l’estimació oficial, molt estable entorn del vuit per cent del PIB català.
En aquesta ocasió, el manifest posa damunt de la taula alguns fets que s’acostumen a obviar o oblidar o que, simplement, es desconeixien. D’entre els que s’obliden destaca la inoperància del model de transferències interterritorials per resoldre les divergències econòmiques entre comunitats autònomes. Transferències massives des de fa quaranta-cinc anys no milloren la competitivitat de les més pobres, però les enriqueixen amb més i millors serveis públics, mentre que empobreixen i frenen la competitivitat de les més riques. El sistema frena el creixement i congela els diferencials de productivitat.
D’entre els fets que s’obvien, ben probablement per la incomoditat que susciten, destaca l’atenció dedicada al finançament del País Basc. Les comunitats forals del País Basc i Navarra tenen concert econòmic, recapten els impostos més importants i liquiden a l’Estat la seva aportació –el famós cupo o quota–. Al llarg dels anys, el País Basc ha passat de ser una comunitat amb un dèficit fiscal moderat a una comunitat, la segona més rica de l’Estat en PIB per càpita, que gaudeix d’un espectacular superàvit fiscal. D’això en resulta una disponibilitat de recursos públics per càpita més del vuitanta per cent superior als de la Generalitat de Catalunya. Amb aquests recursos poden desplegar, des del govern basc i des de les diputacions forals, polítiques socials ambicioses i polítiques de foment de l’economia i la competitivitat molt efectives. El concert econòmic –recaptar els propis impostos– segueix sent un objectiu per a Catalunya, independentment del volum de l’aportació pagada a l’Estat.
La comparació amb Madrid, campiona de les rebaixes fiscals, recorda com és de potent l’efecte capitalitat, especialment viscut amb la voracitat i afany d’exclusivitat amb què es desplega. La Comunitat de Madrid pot abaixar impostos perquè una part significativa de la seva despesa pública la proporciona l’Estat amb la seva acció directa, des de la provisió de la cultura i de la recerca fins a la d’infraestructures, que proporcionen més benestar i més competitivitat. S’oblida massa sovint aquesta aportació estatal a Madrid, amb l’excusa que es tracta de béns i serveis que són “per a tots els espanyols”, com si no importés el lloc on es proveeixen. A més, la identificació, omnipresent, de Madrid i Espanya és un atac directe a qualsevol model de reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, malgrat el que en feia inicialment la Constitució de 1978. Però això ja és un altre tema: la perversió i apropiació dels valors constitucionals per part d’aquells que hi estaven en contra, quan es va discutir i aprovar.
El manifest aporta dades noves, com les que es dedueixen de l’índex de progrés social calculat per la Comissió Europea. Classifica les regions europees –comunitats autònomes en el cas de l’estat espanyol– pel seu nivell de provisió d’un ampli ventall de béns i serveis socials. Prova de mesurar l’efectivitat de l’acció social, definida en un sentit ampli, de les administracions públiques. Quan es para atenció als resultats corresponents a les comunitats autònomes espanyoles, resulta que Catalunya queda desclassificada a la dotzena posició, quan és la quarta contribuent a l’Estat en termes per càpita. Aquesta dotzena posició és la mateixa que li correspon en la redistribució dels recursos públics que es generen a Catalunya. Dit d’una altra manera: el dèficit fiscal empobreix els catalans, i això es veu clarament en informes fets a escala europea. Els indicadors recollits ratifiquen que el dèficit fiscal ens fa molt de mal i fa de Catalunya la principal finançadora, sense contrapartida, de la solidaritat interterritorial.
El manifest focalitza la seva denúncia en la pèrdua de benestar que afecta tota la ciutadania, i la pèrdua de competitivitat que afecta tota l’economia. Des d’aquest punt de vista és una visió alternativa però necessària a la dels que subratllen l’alta fiscalitat pròpia de la Generalitat de Catalunya, inevitable quan fa tot el possible per atendre les necessitats dels seus habitants. Els pocs impostos definits des de Catalunya podrien ser més baixos si el dèficit fiscal fos menor.