Dèficit fiscal: fins quan l'acceptarem?

Si alguna cosa genera amplis consensos a Catalunya és el rebuig al dèficit fiscal que any rere any i dècada rere dècada hem de suportar tots els catalans, tant els que són independentistes com els que no ho són. Catalunya és, avui, el segon territori de l’Estat que més diners aporta, però, en canvi, si en fixem en els diners que li retornen, està en la desena posició. Segons els càlculs de la Generalitat, només entre el 2019 i el 2021 Catalunya va aportar 63.000 milions d’euros a les arques de l’Estat que no han retornat, la qual cosa representa, de mitjana, 8.133 euros per cada ciutadà de Catalunya.

La denúncia i la conceptualització del dèficit fiscal va començar a prendre forma els anys 90 del segle passat, i va ser incorporada progressivament en els discursos, en els programes electorals i després en els pactes polítics fins a convertir-se en un element essencial i transversal del debat polític. La publicació de les balances fiscals va ser, durant temps, un objectiu polític important. No obstant, en els anys més intensos del procés d’independència la reivindicació d’un tracte fiscal just es va superar per elevació i va quedar relegat a un segon pla. Demanar un finançament que no fos discriminatori era, en aquell context, una posició autonomista i conformista, però tant de bo no s’hagués descuidat mai aquest debat.

Passen els anys i la història es repeteix. El dèficit fiscal es perpetua, les balances fiscals es deixen de publicar sense més explicació, el model de finançament porta una dècada caducat, les inversions de l’Estat a Catalunya es queden en un percentatge d’execució que fa riure, i qui dies passa anys empeny. Mentrestant, la crua realitat, que castiga els serveis públics dels catalans i les catalanes, clama al cel. En el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2024 que acaba de presentar el Govern, es xifra en 21.982 milions d'euros el dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat el 2021, cosa que representa un 9,6% del PIB català, i indica que, de mitjana entre el 1986 i el 2021, el dèficit fiscal s'ha situat en el 8,1% del PIB. Però aquells que ridiculitzen el dèficit fiscal dient que és una lletania dels catalans insolidaris, continuaran fent caricatura i diran que tot és culpa dels diners que es destinen a TV3 i a les delegacions a l’exterior.

És una bona notícia que una vintena d’entitats econòmiques i socials, amb les principals patronals i sindicats al capdavant, hagi tornat a denunciar en un manifest fet públic aquesta setmana el maltractament fiscal que rebem els catalans. Com també és una bona notícia que, per tercer any consecutiu, cosa que no passava des de fa 15 anys, la Generalitat pugui aprovar els seus pressupostos, que com sempre quedaran curts per l’asfíxia fiscal que patim.

L’acord assolit pel president Pere Aragonès amb el Partit Socialista fa que la majoria absoluta per aprovar els comptes del 2024 depengui de només dos diputats que hi votin a favor o quatre diputats que s’abstinguin. Amb l’experiència dels dos pressupostos anteriors, seria d’esperar que siguin els Comuns de Jéssica Albiach els que acabin sumant els vots necessaris per confirmar l’aprovació, però com sempre passa en política, estem en els dies de l’escenificació i ara toca portar la negociació al límit, amb el pretext del projecte del Hard Rock que tan aferrissadament defensa Salvador Illa, encara que això no tingui res a veure amb els pressupostos.

Els Comuns, com és raonable en la dinàmica política, han de poder capitalitzar alguna contrapartida política pel suport dels seus vuit diputats als comptes. En pocs dies veurem què dona de si la negociació. Davant d’uns pressupostos que inverteixen més diners que mai en educació, salut o recerca, els serà difícil alinear-se amb l’ala dreta del Parlament per fer descarrilar les millores projectades. I ben segur que també tenen present que els vots d’Esquerra són indispensables perquè es puguin aprovar els Pressupostos de l’Estat on els seus companys de files governen en coalició amb el PSOE. Els Comuns tenen més a guanyar que a perdre donant suport als pressupostos de la Generalitat. I el conjunt de la ciutadania també.

Per la seva banda, Junts ha optat per no jugar la partida dels pressupostos. Fer propostes amb l’única finalitat d’aconseguir que siguin rebutjades és un truc molt vell en política. Pretendre mostrar generositat quan en realitat només es busca el desgast de l’adversari en aquest punt de la pel·lícula serveix per a ben poca cosa. De fet, només serveix per demostrar que deixes que els altres facin la feina des de la comoditat de l’oposició. Tot està enfocat a demostrar la feblesa del Govern de Pere Aragonès, però els fets són tossuts: previsiblement aprovarà els tercers pressupostos consecutius i esgotarà una legislatura de 4 anys, cosa que no passava des del 2010. Tant de bo la unitat que no hi ha en l’aprovació dels pressupostos hi sigui per utilitzar la força política a Madrid en defensa d’un finançament més just. Cal passar de les paraules als fets.