Ha tornat a emergir sorollosament el tema del dèficit fiscal de Catalunya. Ho ha provocat directament i amb dades la consellera d’Economia del govern de la Generalitat. El frame que se’ns ha col·locat és que el dèficit amb l’Estat s’ha disparat fins al 10% del PIB català i una quantitat, en l’exercici de 2021, de 21.982 milions d’euros. Ho ha titllat d’escandalós, injust i insostenible. Algú, a més, fent una projecció històrica, ha parlat d’un deute acumulat de 240.000 milions d’euros. Les xifres s’han elaborat i abocat pel broc gros, sabedors els que ho fan que el públic amatent a aquests arguments ja té la convicció prèvia que hi ha un drenatge fiscal orquestrat i sistemàtic. Fake news. Que hi hagi un cert dèficit fiscal i que aspirem a un altre sistema de finançament més transparent i més just no s’arregla amb l’exageració. Ans al contrari, amb l’excés groller es perd bona part de la raó que es pugui tenir. No ens entendrem ni millorarem el sistema de finançament si només, a una banda i a l'altra, s’utilitza com una arma llancívola en forma de proclama dirigida als acrítics adeptes. Aquesta estratègia es va utilitzar, i molt, els primers anys del Procés. Es creia que, per la via de la butxaca, es captarien nous adeptes a l'independentisme. El gran concepte que justificava anar-se’n. Així es van encunyar els conceptes d'"espoli fiscal” i de “Madrid ens roba”. Hi havia poc matís i escassa explicació. Grans números exhibits sense base i de manera tendenciosa. Havia de quedar clar que s’abandonaven les pretensions autonomistes d’un “nou pacte fiscal”. Encara que Josep Borrell sigui un caldo de gust excessiu per a molts, ho va explicar força bé en el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia. Hi ha a Catalunya i Espanya sòlids acadèmics que ho han analitzat, i és a ells, i no als polítics, a qui cal recórrer per entendre-ho i situar-ho al seu lloc.
Darrerament, i cal suposar que per carregar-se de raons per tal de posar un preu més elevat a la investidura de Pedro Sánchez, s’ha recuperat l’argumentari. Probablement compartim que cal un gran acord de finançament de tipus federal a Espanya, amb regles explícites i claredat de xifres. Que es publiquin balances fiscals, que s’expliquin els complexos sistemes de càlcul i que tothom tingui clar que tots els ciutadans, pel fet de ser-ho i visquin on visquin, rebran les mateixes prestacions i serveis, gaudiran d’un nivell similar d’infraestructures. Perquè hi ha un primer element de necessària clarificació: tant els impostos com els serveis els paguen i els reben les persones, no els territoris. Hi ha un mateix sistema fiscal, que és progressiu, segons el qual si pagues més en impostos vol dir que tens un nivell de renda més elevat. Justament, per la via de la despesa i la inversió, si es fa bé, s’hauria d’equilibrar amb una funció solidària i inclusiva. El segon aspecte a clarificar és la complexitat del càlcul i el seu caràcter imperfecte que fa que els resultats només siguin relativament certs. On es produeix, on es cobra i es gasta, on s’imputen beneficis i càrregues... no és senzill de destriar. Tant el mètode de càlcul que fa servir la Generalitat –el del flux monetari– com el que predomina a l’Estat –el del flux de càrrega-benefici– són aproximacions a la realitat, però no un retrat fidedigne. Les comunitats autònomes no són illes tancades, sinó que formen part d’economies i relacions socials molt imbricades. Dic això perquè donar xifres molt precises ja és sempre el començament de l’engany. La territorialitat, tot i que en relació a inversions en infraestructures té una certa importància, pel que fa a la prestació de serveis no té cap significació. És cert que els catalans aportem el 19,3% dels ingressos de l’Estat, però demogràficament només som el 16,4%; xifra de referència per a les comparacions. Si no ho fem així, arribaríem a la conclusió que el dèficit fiscal més gran el té la gent de Pedralbes i de Sant Gervasi.
Hi ha molt de coneixement i ciència, però també controvèrsia, darrere els càlculs fiscals. A Catalunya, per exemple, tenim investigadors acadèmics que coneixen el tema a fons. Hi ha un cert acord en parlar de dèficit, però amb quantitats força més modestes, sempre difícils de precisar, que tenen poc a veure amb les sortides de to polítiques. Antoni Castells i tota la gent de l’Institut d’Economia de Barcelona són uns bons i sòlids referents. Que hi ha dèficit fiscal sembla inqüestionable, però en xifres que, tot i dependre de l'exercici i de “si es neutralitza o no l’efecte del cicle econòmic”, no anirien més enllà d’una dècima part del que afirma la Generalitat i aquells que professen la fe en el concepte d’espoli. Hem de tenir en compte que el sistema de càlcul –per això se’n diu de flux monetari– no inclou aquelles funcions que té l’Estat, com la defensa, la seguretat o les relacions exteriors, així com tot l’aparell administratiu central que, almenys sobre el paper, ens presta serveis a tots. Més enllà del possible i probable decalatge, un sistema de finançament, les balances fiscals, ha de ser clar i just als ulls de la ciutadania. Si no és així, és un fracàs i la base de la demagògia. Es pot avançar i molt. Apel·lar a tractes bilaterals a l’estil del concert econòmic i la quota basca no és gaire realista. Aquest és un sistema de solidaritat invertida que resulta impossible de generalitzar. És injust en termes d’equitat. El sistema que es proposi hauria de poder ser vàlid per a tothom.
