Darrerament s’estan esmerçant alguns esforços en relativitzar i desacreditar les estimacions que fa el Govern sobre el dèficit fiscal. El darrer, per part del Sr. Josep Burgaya en aquest mateix diari, titllant d’exagerada l’última estimació de la conselleria d’Economia.
Argumenta que els càlculs són complexos, imperfectes i, per tant, només relativament certs. Això no hauria de qüestionar la seva necessitat i, en tot cas, els faria molt menys complexos que l’Estat no negués la publicació d’algunes de les dades necessàries per elaborar les balances fiscals. Però convindria recordar alguns aspectes que l’articulista omet. El primer, que les estimacions de les balances fiscals que publica la Generalitat es basen en una metodologia establerta per una comissió d’experts de totes les tendències, constituïda per l’exconseller Antoni Castells l’any 2008, citat per l’autor com un dels més "sòlids referents" juntament amb l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB), al qual també pertanyen alguns dels components de la dita comissió. La segona qüestió és que la publicació es fa en compliment d’un mandat legal del Parlament de Catalunya i després de ser sotmesa sense objeccions al Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (CAPEC), dins del qual figuren alguns dels economistes membres d’aquella comissió i, casualment, també de l’IEB. Així doncs, les estimacions de les balances fiscals de la Generalitat estan avalades pels mateixos experts que el Sr. Burgaya cita com a referents.
L’autor de l’article també omet que l’Estat va publicar una única vegada per via de l’Institut d’Estudis Fiscals (IEF) –depenent del ministeri d’Hisenda espanyol– unes balances fiscals de totes les comunitats autònomes referides a l’any 2005. Ho va fer pels dos grans mètodes existents, el del flux monetari i el de la càrrega de benefici, cadascun amb diferents possibilitats que no diferien gaire substancialment en els resultats. El que és rellevant és que els resultats per a Catalunya no diferien substancialment entre les estimacions de la Generalitat i les de l’IEF. Pel flux monetari estem parlant d’un 8,4% del PIB (Generalitat) davant d’un 8,7% (IEF). Pel mètode de la càrrega de benefici, d'un 6,0% (Generalitat) enfront d’estimacions del 6,5% (IEF). Així doncs, els càlculs poden ser complexos i imperfectes, però no són tan dispars ni relatius. El que és de lamentar és que l’estat espanyol hagi decidit que aquell esforç de transparència no només no tingui continuïtat, sinó que negui les dades necessàries.
L’article reprodueix un dels habituals mantres dels qui no volen sentir a parlar de dèficit fiscal: que els impostos i els serveis els paguen i reben les persones, i no els territoris. Els impostos potser, però els serveis es reben mitjançant unes comunitats autònomes amb grandíssimes disparitats de finançament entre les unes i les altres, i sense tenir en compte les diferències de preus relatives entre territoris. Només cal tenir presents les diferències entre els recursos públics per càpita de les comunitats forals o d’algunes també del règim comú amb, per exemple, les de l’arc mediterrani. En el cas de les forals, un 80% superiors. I si parléssim d’inversions públiques de l’Estat, què podríem dir que no estigui ja dit? Només cal recordar que en el període 2015-2021, la inversió pública estatal per habitant a Catalunya va ser de 105 € per habitant, davant d’una mitjana estatal de 225 €. I, per cert, encara continuem pendents de la publicació de les dades del 2022. El dèficit fiscal i les causes que l’originen s’han de poder negociar, i no només en termes de solidaritat sinó també d’eficiència.
L’articulista reclama unes balances fiscals clares. Estem segurs que coincidirà amb nosaltres que el primer pas per tenir-les és la màxima transparència quant a les dades, i això, des de fa ja uns quants anys, brilla per la seva absència per la part que afecta qui les té. Agrairíem la mateixa fermesa en la seva exigència.
Altres membres del Col·lectiu d’Economistes pel Benestar: Albert Carreras, Joan B. Casas, Ferran Comet, Daniel Quer, Francesc Raventós.
