Comença un nou any, i és moment de veure què s’ha endut i què ens ha portat i, sobretot, quins reptes ens deixa el que s’acaba. Com sempre, hi ha coses molt positives; d’altres no ho són gens, sinó més aviat preocupants. I, fins i tot, a vegades, ambdues condicions estan entortolligades.
Comencem per les positives: el progrés del coneixement humà és tan extraordinari que, en certa manera, estem en un món de meravelles, en què la racionalitat ha acabat fent possible la màgia, tot allò que només podia succeir en els contes de fades: en primer lloc, i com a sorpresa constant, els avenços mèdics: s’està apropant, per exemple, la cura de l’Alzheimer o la reproducció d’òrgans humans mitjançant les cèl·lules mare. Espero que no s’arribi a la immortalitat –quin egoisme, no podrien néixer noves criatures–, però sí a un allargament de la vida que ja s’està aconseguint i que s'ha doblat en menys d’un segle. I en el desenvolupament de la intel·ligència artificial, que pot marcar una nova etapa en el coneixement humà. I en tantes altres coses, sempre gràcies a la recerca, al treball, al pensament. Grans avenços que sovint ens fan por, no pel que són en si mateixos, sinó per un possible ús totalment desviat de l’interès comú, i que sovint resulta altament amenaçador, com per exemple la fissió nuclear.
Al costat d’aquests grans progressos del coneixement, aquest any ens ha portat també una gran inseguretat; perquè allò que no avança és la consciència col·lectiva, l’ètica compartida que ha de posar per damunt de tot la defensa dels drets humans i del bon viure de tothom. Ben a l’inrevés, el que ens ha passat en els darrers anys és que les estructures ètiques bàsiques per a la convivència han estat anorreades en favor d’un individualisme ferotge, donant lloc a allò que ha estat anomenat “la societat líquida”, on ni els drets humans són una terra ferma que cal respectar. Com va dir fa uns anys Alain Touraine, el sociòleg francès traspassat el 2023, les normes i institucions socials estan desapareixent, i en el seu lloc queda només l’individu nu, gairebé sense arrels, que ha de bastir el seu camí sense models i, en certa manera, contra tothom. És el resultat d’anys de lluita contra les opressions, però alhora contra tot allò que ens vinculava, justament perquè era construït sobre bases opressores.
Aquesta manca d’ètica comuna s’ha mostrat enguany amb tota la seva cruesa. Entre les moltes nadales que m’han arribat n’hi ha una que m’ha impressionat fortament. És la de les criatures de la Ramallah Friends School, cantant pels nens i nenes de Gaza. Mentre nosaltres celebrem el Nadal i dubtem sobre la marca del cava, i cerquem el millor, o sobre els regals a escollir, hi ha dos milions de persones que moren de violència i de gana, i no hi podem fer res; és una mostra terrible de la nostra impotència. Quants hauríem renunciat als torrons a canvi que tinguessin pa a Gaza, encara que fos un sol dia! Però no és possible: el món és a les mans d’unes poques persones que tenen tot el poder i cap respecte per la vida, justament perquè tenen armament nuclear i ningú no gosa enfrontar-s’hi, que podria ser la destrucció total.
Això ho perverteix tot, fins les paraules. Les autoritats israelianes, com també les russes, amenacen a qui gosi utilitzar pròpiament les paraules, a qui digui que una guerra és una guerra, a qui digui que un extermini és un extermini, a qui digui que massacrar un poble és un genocidi. No, això no es pot dir, i qui ho digui serà perseguit, desacreditat, atacat de mil maneres, potser fins a la mort.
La lluita pel domini del relat s’ha desfermat també entre nosaltres; s’expressa en els debats polítics, els insults, l’esforç per justificar l’injustificable. Pedro Sánchez m’ha semblat un gran polític, gairebé l’únic a la Unió Europea: ha gosat dir allò que molts pensem, que el que està passant és intolerable. Ho ha dit d’una manera suau, certament, però així i tot, corrent un risc polític evident.
Les paraules són gairebé l’últim vincle col·lectiu que ens queda, l’última terra d’entesa que compartim. L’única acció al nostre abast davant la crueltat i la injustícia. L’únic homenatge que podem fer als periodistes que moren per informar-nos. Defensem-les, defensem-ne el sentit, herència comuna de la humanitat construïda a través dels segles. Si les pervertim buidant-les de contingut i de sentit, si ja no poden expressar la veritat, si ens guanyen amb la por, com podrem resistir a tanta violència, a tant enfrontament absurd basat en uns egos sense mesura?
Que el nou any ens permeti progressar en el coneixement, no només científic, sinó ètic i comunitari, que ara, malauradament, tant necessitem i tant se’ns escapa.
