Com sortir de l’espiral extremista

Passades les recents eleccions de midterm, els nord-americans respiren alleujats: les amenaces de violència contra els votants i els funcionaris electorals exacerbades per les xarxes socials no es van materialitzar. Que una votació pacífica constitueixi una sorpresa agradable és un senyal inquietant d'aquests temps.

Què porta certa gent a rebutjar la legitimitat de les eleccions justes, abraçar teories conspiratives i fins i tot recórrer a la violència política? La resposta es troba en una nova amenaça per a les democràcies del món: la inseguretat informativa.

La inseguretat informativa va molt més enllà de la vulnerabilitat a la propaganda: és la distorsió deliberada i sistemàtica –que permeten i augmenten les capacitats digitals– de tot l'ecosistema informatiu.

Considerem els seus equivalents en termes de desastres naturals i d'inseguretat climàtica. Hem bregat amb huracans, sequeres i inundacions com a emergències aïllades, i avui entenem que el canvi climàtic és una amenaça per a la totalitat dels sistemes agrícoles i energètics i per a la seguretat pública. De manera similar, ens hem ocupat de la fam amb respostes ad hoc, i avui entenem que la inseguretat alimentària és una amenaça permanent, no només per a la vida sinó també per a la cohesió social i l'estabilitat política.

Les amenaces sistèmiques requereixen una resposta sistèmica que tingui en compte les condicions tecnològiques que els permeten existir. Amb les tàctiques del segle XX —aïllar els canals de propaganda que difonen els nostres adversaris o bloquejar-los— no en tenim prou. Aquests canals es difonien mitjançant una quantitat limitada i coneguda de fonts, que podíem detectar fàcilment pel seu origen, vector i contrast amb la programació dels mitjans convencionals.

Les operacions d'informació actuals es difonen a través de centenars de canals i se n'optimitza l'abast i la formulació amb la interacció entre emissió tradicional i mitjans digitals —entre els quals hi ha les xarxes socials—, i s'apliquen les tècniques de la publicitat online, la publicitat dirigida i la manipulació algorítmica per maximitzar la seva audiència. Per exemple, el Kremlin no només injecta la seva propaganda relacionada amb Ucraïna a través dels canals dels mitjans de difusió estatals, sinó que també aprofita una gran xarxa de canals digitals encoberts en múltiples idiomes i plataformes. Aquests canals van difondre teories conspiratives sobre els nazis a Kíev, culpen Occident de l'absència d'enviaments d'aliments (que va bloquejar Rússia) i encoratgen el malestar a la Unió Europea pels preus de l'energia i els refugiats.

Aquestes tàctiques amplifiquen les conspiracions locals i desdibuixen les diferències entre els agents locals i els estrangers. A més, l'objectiu no és només persuadir, sinó també debilitar la confiança en els fets i sembrar sospites de notícies falses per tot arreu. Els algorismes ajustats per maximitzar l'atenció n'acceleren els efectes.

Els governs autocràtics com el de la Xina responen a aquesta amenaça prenent el control local tant de la producció com de la distribució dels mitjans de difusió. Tot i que les autoritats no poden eliminar tota la dissensió online, eviten les grans pertorbacions a la línia del partit. Rússia va adoptar un enfocament semblant, tot i que molt menys eficient.

Les democràcies han de trobar una alternativa. A les societats democràtiques, la llibertat d'expressió és fonamental, tant pel fet de ser un dret humà bàsic com perquè constitueix un dels principals mecanismes per obligar el govern a retre comptes. En la nostra resposta a les amenaces informatives cal garantir que el remei no sigui pitjor que la malaltia.

No podem eliminar el problema a força d'esborrar continguts. Per respondre a la inseguretat informativa sense limitar la llibertat d'expressió hem de parar atenció a l'estructura del mercat i la lògica d'un model de negocis que prioritza la controvèrsia per sobre de la integritat. Això implica tractar directament amb les grans plataformes tecnològiques (la majoria nord-americanes i xineses), que tenen un control sobre la distribució d'informació mundial sense precedents.

Aquestes empreses no causen els problemes socials que impulsen el conflicte polític contemporani, però són el factor de més pes en l'acceleració de les tendències cap a l'extremisme. Tot i els seus esforços per limitar les activitats il·legals i frustrar l'explotació dels seus serveis, els seus productes encara responen a un disseny que procura obtenir beneficis gràcies a l'escàndol i és vulnerable als abusos generalitzats.

A banda d'això, el seu poder de mercat pel que fa a la publicitat ha destruït la viabilitat comercial del periodisme tradicional, que en algun moment va saber estabilitzar la política democràtica creant consensos sobre temes bàsics. La resposta de molts mitjans tradicionals ha consistit en sumar-se a l'espiral descendent.

Els governs democràtics han de considerar els sistemes informatius com a infraestructura crítica, de la mateixa manera que el gas, l'aigua, l'electricitat i les telecomunicacions. El primer pas és exigir a les plataformes dels Estats Units —Facebook, YouTube i Twitter— que limitin l'explotació dels seus serveis per part dels governs autoritaris que munten campanyes deliberades de desinformació. Per enfortir encara més les defenses de la democràcia calen normes per als mercats d'informació que permetin avaluar riscos potencials per a la seguretat, com l'impacte del control xinès sobre TikTok (la plataforma més popular entre els joves).

No es tracta de normes en què els governs dictin quins continguts permeten i quins no als canals dels mitjans de difusió. Aquesta és una decisió que han de prendre els actors privats, com ja han fet. Però, tot i que totes les plataformes tecnològiques que actualment són al mercat segueixen regles que regeixen els continguts i comportaments, així com l'obtenció i l'ús de les dades personals, massa sovint les apliquen malament. Els reguladors governamentals els han de fer complir les seves promeses i fixar normes addicionals per a la protecció dels consumidors, de la mateixa manera que regulem la seguretat dels aliments, els productes farmacèutics i les indústries de recursos naturals.

A més, per reconnectar els ciutadans amb una base fàctica comuna, les democràcies han d'enfortir el periodisme al servei del públic. Un dels enfocaments és aplicar polítiques que encoratgin la competència —com les que ha aplicat Austràlia recentment— i obliguin les empreses tecnològiques que tenen poder de mercat en el camp de la publicitat digital a negociar acords per compartir els seus ingressos amb les organitzacions periodístiques. També es poden fer servir impostos a les transaccions digitals per impulsar la inversió en mitjans públics de difusió, mitjans de difusió locals, alfabetització mediàtica i escoles de periodisme.

Regular i invertir en el mercat de mitjans de difusió no són simplement polítiques econòmiques, són imperatius per a la seguretat, com les energies verdes i la salut pública. Si no actuem aviat, la nostra seguretat informativa es debilitarà encara més, cosa que ens dividirà i enfrontarà internament. I llavors, els autòcrates i agitadors locals podran crear un relat interessat sobre l’augment de la disfuncionalitat de les democràcies.

L'Estratègia de Seguretat Nacional del president nord-americà Joe Biden, publicada a l'octubre, identifica un conjunt de "desafiaments transnacionals" que no són "secundaris respecte a la geopolítica", sinó que resideixen "en el més profund de la seguretat nacional i internacional". Aquests desafiaments inclouen el canvi climàtic, la seguretat alimentària, les malalties transmissibles, l'escassetat energètica i la inflació. La inseguretat informativa també correspon a aquesta llista, perquè exacerba els altres desafiaments i constitueix una greu amenaça a la democràcia.

Copyright Project Syndicate