Defensarem fins a l’últim maó d’Ucraïna

Des del començament de la invasió russa d’Ucraïna, els míssils de creuer, les bombes aèries i els obusos han destruït milers d’edificis arreu del país. Ciutats senceres (Mariúpol, Izíum, Volnovakha) han quedat arrasades gairebé per complet. A Khàrkiv, alguns dels monuments arquitectònics més destacats de l’època soviètica i prerevolucionària han sofert danys generalitzats. Una sèrie de llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i altres tresors arquitectònics corren perill.

Per bé que els primers dies de la invasió els russos van assegurar que només atacarien infraestructures militars, de seguida va quedar ben clar que estaven arremetent contra edificacions amarades de la història dels que hi vivien: edificis residencials, llars d’infants, oficines, teatres. Hi ha milers de ferides obertes escampades per tot el país. El pitjor és que mai no saps on caurà la següent bomba russa.

Des que Rússia va llançar l’ofensiva contra Ucraïna, molts coneguts meus ucraïnesos que es dedicaven a protegir el patrimoni cultural han fet un pas endavant per defensar el país com a soldats i voluntaris. Això ha estat possible perquè, en temps de pau, havien après a protegir el que és seu, no només el territori, sinó també milions de petits records de passejades tornant a casa sota un cel serè, en un entorn de concòrdia amb els veïns i de suport mutu.

Abans del 2014 era estrany veure mostres públiques d’interès pel patrimoni cultural d’Ucraïna. La revolució del Maidan d’aquell any, en què les protestes multitudinàries van expulsar del poder el president pro-rus, va representar el tret de sortida del desenvolupament d’una societat civil basada en els valors occidentals, com ara la llibertat d’expressió i l’autodeterminació. Defensant aquests valors, els ucraïnesos van aprendre a responsabilitzar-se de l’espai públic.

Joves intel·lectuals ucraïnesos –artistes, investigadors, cineastes, gestors culturals– es van implicar en la catalogació de l’art i la cultura arreu del país. Quan, després de la revolució del Maidan, Rússia es va annexar Crimea i va donar suport a l’ocupació d’una part del Donbass escudant-se en un “feixisme” fictici i en la necessitat de protegir la població russòfona d’Ucraïna, els processos de descolonització de la cultura del país es van intensificar.

Els activistes de la conservació del patrimoni van sentir que el nou sentit de la seva feina era recuperar la història d’Ucraïna i el seu llegat i destruir els patrons colonials de la Unió Soviètica.

En un carrer bulliciós d’un dels barris més coneguts de Kíiv hi ha un exemple colpidor d’aquesta nova missió: un edifici molt bonic cobert de parres mortes. Hi ha trossos de la façana per terra, al voltant de l’edifici, i parts dels sostres d’acer que sobresurten entre les columnes. Els danys que ha patit aquest edifici no es deuen a cap bomba llançada pels russos, sinó als promotors immobiliaris, i es remunten a abans que Rússia llancés la invasió a gran escala del territori ucraïnès.

Aquest edifici contemporani, que porta el nom il·lustratiu de Flors d’Ucraïna, es va construir als anys 80 a Kíiv per allotjar una institució dedicada a l’estudi de les flors. Es van plantar vinyes al peu de la façana que es van anar enfilant per l’edifici durant tres dècades. L’estiu del 2021, una constructora de Kíiv va obtenir el permís per fer-hi una remodelació important i convertir-lo en un centre comercial i un espai d’oficines. El primer que va fer l’empresa va ser talar les parres i destruir la façana amb les pales d’excavadores. Les obres van colpir profundament els veïns de Kíiv.

Desenes d’habitants de la ciutat van sortir al carrer per protegir l’edifici i, en poc temps, van aconseguir evitar-ne la destrucció total. Tot i això, la façana malmesa de l’edifici, que és al bell mig del centre de la ciutat, ens va continuar recordant funestament que el patrimoni cultural d’Ucraïna és fràgil.

L’episodi del Flors d’Ucraïna va deixar una empremta depriment. Sovint, quan hi passava pel costat, em feia pensar en una casa destruïda per la guerra, com les que havia vist més d’una vegada al Donbass i a l’Iraq.

Cada pam de Kíiv és ple de records que conformen una història viva, transmesa de generació en generació, que és important conservar i protegir. Abans de la guerra, així que se sabia que un edifici ucraïnès d’importància històrica estava en perill de destrucció, la ciutadania hi acudia de seguida i es plantava per defensar-lo. I la lluita per defensar cadascun d’aquells edificis ens ha ensenyat a lluitar per casa nostra, per les nostres ciutats i pel nostre país.

A les notícies sobre la destrucció de Mariúpol, Khàrkiv i Kíiv hi sentim moltes veus i una única consigna: després de la guerra ho reconstruirem tot, recuperarem les nostres ciutats i restaurarem el que no poden destruir: la nostra cultura.